Quan m’assebento d’una mort inesperada em vénen dues idees complementàries i alhora contradictòries al cap. Suposo que des d’aquell abril de fa 4 anys conec de prop la sacsejada que comporta una notícia d’aquestes i connecto directament amb el buit, el silenci, el sofriment, la desesperació, la incomprensió… que assalten l’entorn d’aquell/a que se n’ha anat.
Quan de sobte mor algú que no m’esperava se’m fa evident i palpable la fragilitat de la vida, el miracle continu de que estiguem vius, i aleshores em faig conscient que la meva existència que dono per feta, és solament una casualitat, no la puc assegurar ni garantir per molt que m’hi esforci, perquè en gran mesura, no depèn de mi, ni del que faig ni del que penso ni del que jo vulgui. Hi ha cartes que et cauen a les mans i no tens manera de combinar-hi cap jugada guanyadora.
En adonar-me de tot plegat, el primer que em ve al cap és una urgència per viure, unes ganes boges d’espantar aquelles preocupacions supèrflues, buscar l’essència, tornar a la pròpia gent, als petits gestos, a les coses importants, a les paraules boniques, als somnis ajornats, als projectes propis, a les trucades posposades, als cafès pendents…
No hi ha cosa que inflami més la pròpia vida, que la flama d’algú proper que s’ha apagat per sempre.
I l’endemà mateix, en baixar la punxada de la vida pendent que em queda per viure, em xoca la indiferència que el món mostra amb el sofriment ocasionat per la pèrdua. El món segueix girant, i amb ell, les preocupacions de cadascú, les rutines, les urgències, els compromisos, les coses a fer, les importants i les supèrflues, les preocupacions absurdes… Treus el cap al carrer, amb la tristesa supurant per tots els porus i et sembla veure tothom content, feliç, satisfet, amb la seguretat de que tornarà a casa i tot serà com el dia anterior.
No hi ha cosa més dura per qui ha patit la sotragada que adonar-se que el món i la seva gent porta la mateixa velocitat de creuer.
Un altre 28, aquest cop del mes de setembre, el poble es va tenyir de dol, i amb ell van tornar les mirades que ho diuen tot, que lamenten en silenci repetir aquells gestos que no tenim assajats perquè ningú ens ha ensenyat a fer-los, que lamenten tornar a aquells llocs que mentre vivim despreocupadament creiem que no existeixen, que lamenten no haver après les paraules adients per aquests moments, que lamenten no haver dit o fet allò que ara ja quedarà pendent per sempre.
Gràcies Jordi, per haver-me ensenyat a reparar instal·lacions d’aigua aquells campaments a la Garrotxa, guardaré de tu un record cada cop que vegi aquells rotlles grans de mànega i expliqui a algun monitor/a novell com funcionen i es reparen.
Gràcies Eva Maria, per aquelles lliçons de monitora que vaig aprendre de tu sense que ens n’adonéssim cap dels dos i que mai t’he dit, gràcies per la lliçó que ens has tornat a donar a tots. Gràcies i molta força!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!