Flotant encara, a l’aguait de les onades…

Tal dia com avui, del 2013, mentre el Cinto i el Pere resseguien la seva última ascensió, la que els duria més lluny, feia un dia estrany com el d’ahir; emboirat, gris, plujós, fred… una anomalia  que deixava blanca la Cerdanya, curulla de neu nova en plena primavera.

4 anys, 48 mesos, 208 setmanes i mitja, 1461 dies… molts moments difícils que no hem pogut lluitar colze a colze, moltes decisions que he pres sense el seu consell, incomptables instants inoblidables que no hem pogut compartir ni gaudir plegats.

Vaig llegir una vegada que la tristesa per una pèrdua és com un naufragi en el que les primeres onades t’ofeguen però que de mica en mica, mentre flotes, aprèns a veure-les venir i tens temps d’agafar aire per quan et trenquen a sobre. Aquella bonica metàfora acabava anunciant que les ones no s’acabarien però que aprendria a sobreviure-les.

No sé si ha passat molt temps o poc per haver après a servar l’horitzó i preveure’n el vaivé, però afortunadament, entre onada i onada, puc dir que visc intensament tot el que em pertoca i tot el que anhelo, per bé que no és menys cert que sempre sento per sota, silent, constant, la mar de fons, que se’m vol empassar.

Des d’aquell diumenge d’abril la tristesa és una companya inseparable, fins i tot, o més encara, de les victòries més glorioses i els instants més feliços, com l’altra cara de la moneda de la que no et pots desfer per més que vulguis.

Si alguna cosa m’ha donat el temps és aprendre a portar-m’hi bé i a suportar-la, sabent que mentre la senti això també voldrà dir que el Pere no ha marxat tan lluny, que el duc a dins, que la seva presència em serà inabastable però que el seu record seguirà tan viu com jo el vulgui sentir.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *