A vegades, per motius de feina, he hagut d’anar a la Zona Franca de Barcelona, a tocar del port, allà on s’acaba la ciutat, al final de Ronda Litoral. Des del cotxe, he contemplat el joc de llums i miralls que fan les làpides del cementiri de Montjuïc amb els primers raigs de sol i he de dir que és, com a mínim, sorprenent. Quanta gent hi reposa, allà?
En diuen “la ciutat dels morts” perquè està plena de carrers, i ben bé, sembla que les persones que hi descansen, hi tinguin adreça, número, planta i pis, agrupats per famílies, o inclús per religions, de la mateixa manera que ens agrupem socialment en barris i guetos.
No deixa de ser paradoxal que els que ja no hi són, tinguin un espai permanent, no? Però és ben cert que des que l’ésser humà rep aquest nom, fa milers d’anys, hem enterrat els nostres iguals amb rituals de comiat i en un espai on sabéssim que els podríem anar a trobar.
Podem saber moltes coses dels antics gràcies als seus enterraments. Més ben dit, podem saber moltes coses dels antics més rics, perquè els enterraven amb les seves pertinences; les armes i les riqueses sobretot, perquè en la vida posterior, seguissin gaudint dels privilegis que tenien en la que deixaven.
També avui, els cementiris reflexen aquestes diferències que ancestralment quedaven soterrades amb el difunt. Una nova paradoxa; mausoleus, làpides i ornaments segueixen distingint els difunts segons el que tenien o el que tenen els seus descendents, i ho fan precisament, en el moment que la mort els ha igualat a tots/es. La nostra societat materialista no és capaç de deixar de banda les coses ni quan finalment, per fi, ja no són realment necessàries.
Tanmateix, i aquí va la darrera paradoxa, la que m’ha portat a escriure aquestes ratlles avui, tot i ser l’últim ancoratge físic que tenim amb els nostres éssers estimats, els cementiris que he visitat no estan pensats per estar-s’hi i poder tenir un moment d’intimitat amb la persona que ja no hi és i amb qui voldríem o necessitem compartir aquell neguit, aquella il·lusió, aquella esperança, aquella notícia.
Al contrari, tenim els cementiris apartats, amagats, amb estrictes horaris de visita, tenim els nínxols amuntegats, en carrers estrets, plantes i pisos, com si fossin un eixam, sense un banc, sense un entorn agradable, sense res que convidi a visitar-lo més que la rutina d’alguns o la necessitat puntual d’uns altres. Mai per gaire estona. No és falta de voluntat, l’arquitectura i el disseny no són innocus, tot el que t’envolta et convida a anar-te’n.
Els monestirs medievals enterraven els abats i bisbes a l’església o a la sala capitular. Eren testimonis muts per tots els monjos que hi caminaven per sobre que el temps passa i la mort forma part de la vida, que és el següent capítol, i ningú no se n’escapa.
Com viurem la vida si no tenim present la mort? Si no la “vivim”? Amagant-la i fent com si no existís només aconseguim que el dia que ens toca de prop, no sapiguem tractar-hi, ni afrontar-la, com si fos una cosa estranya i fora de lloc, quan és precisament l’únic que tenim per segur en el temps que ens queda per davant.
Envejo les comunitats i aquells que encara poden enterrar els seus al terreny propi, o els tenen en cementiris que semblen jardins, llocs on completen el cicle de la vida tornant a la terra de la que provenen, enlloc de guardar-los en magatzems de caixes, llocs on anar-los a trobar si algú en té necessitat, sense la sensació d’estar parlant amb una paret vella, rodejat d’estranys.
M’agradaria tenir una adreça on visitar el Pere.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Eloi, toques la fibra més sensible amb tots els teus escrits. Per el que dius, jo ja fa molt de temps que vaig decidir que no volia anar a un magatzem. I vaig decidir i explicar a la familia, que fer amb el meu cos. La esencia i l’ànima d’en Pere,
estic convençuda que tú, saps perfectament on pots trobar-la