25/12/2015, no per anunciat, l’adéu es fa més fàcil
Bon dia a tots els que heu vingut avui fins aquí, per fer-nos costat, en un dia tan assenyalat a les agendes familiars de tothom, és un reconfort molt valuós poder comptar amb vosaltres.
La mort d’un fill és el pitjor que pot passar a uns pares, més encara, quan l’has vist patir la major part de la seva vida. Ara, descansa.
El Màrius havia estat el primer fill després de la mort del seu tiet, amb 18 anys, i la seva arribada havia omplert de joia tota la família.
Tanmateix, des dels 13-14 anys, la malaltia li va anar prenent les oportunitats que a tots ens brinda el món, impedint-li gaudir de la vida en plenitud, dels petits plaers que per nosaltres són tan obvis però que per ell, es van tornar inabastables; jugar al pati de l’escola, fer esport, anar d’excursió…
Una malaltia com aquesta és un camí d’espines, un patiment constant, un cos que s’apaga dins un cor i una ment que volen viure. El dolor que això provoca fa mal a qui ho pateix i també als que l’envolten.
Màrius, la teva mort prematura ens deixa un buit que no podrem omplir, però ens acompanyaràs des d’ara, d’una altra manera, en tot lloc i moment. T’estimem i no t’oblidarem.
Si em permeteu abusar de la confiança que m’heu donat deixant-me dir aquestes paraules en nom vostre, m’agradaria afegir-hi una cosa:
La mort no ens ensenya res. És la vida qui és digna de celebrar i admirar. I la forma com hem viscut aquesta vida és el record que perdura, per sobre de com diem adéu.
Des que tinc consciència recordo el Màrius a la cadira de rodes i en trobar-me’l pel carrer, no li recordo cap gest de tristesa ni de ràbia, que de ben segur, en la intimitat, per descomptat havia de tenir.
Només tenia ganes de parlar, de dir-te alguna cosa, ni que fos saludar-te i convidar-te a que li expliquessis com t’anava. Jo… sempre tenia pressa.
Les festes de Nadal són dies assenyalats, on tots i cadascun de nosaltres trobarem a faltar un plat a taula; un pare, una iaia, un fill, un germà, un avi…
Vivim en el món de les coses materials, més que mai per Nadal, aquí està la paradoxa. Aquestes absències ens recorden que hem de viure en el món de les persones, i que el regal més gran que ens podem fer els uns als altres, és el temps que compartim abans que els anys, una malaltia, o un accident, ens obliguin a acomiadar-nos.
Celebro haver-te conegut Màrius.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els meus sentiments a familiars i amics. Ara, en Màrius descansa.
La mort, com la malatia, el dolor i el patiment, per a mi és un recordatori de la creació caiguda, i del gran conflicte entre el bé i el mal.
“Jehovà és el meu pastor; res no em mancarà.
Em farà reposar en delicats pasturatges,
prop d’aigües tranquil·les em menarà.”
Salm 23:1, 2