President/a de consens i Artur Mas Conseller en cap?
Tots plegats tenim pressa, molta pressa, massa pressa… per enfrontar-nos, insultar-nos, acusar-nos, culpabilitzar-nos. I quan alguns es barallen, no falten espectadors que es van sumant a contemplar l’espectacle.
El #pressingCUP i el #pressingMAS a tothora, des dels mitjans oficials als més alternatius, tothom aixeca el dit assenyalant, oblidant que cada cop que s’estira l’índex per apuntar algú, els tres dits recollits t’assenyalen a tu. Dita popular per tenir present.
No busquem culpables, busquem solucions.
Un sector majoritari de l’independentisme vol que Artur Mas lideri el procés polític cap a la independència. L’han votat 1.600.000 de persones i el seu clam és legítim.
(Caldria preguntar als votants d’ERC que van votar Junts pel Sí, si consideren el presidenciable tan inamovible, però no ho farem ara)
Un sector minoritari de l’independentisme però majoritari de la societat catalana no vol Artur Mas com a president de la Generalitat. No són solament els 300.000 de la CUP, sinó que aquí cal sumar-hi tota la resta d’electors que van apostar per altres opcions polítiques.
Algú podria dir, i amb raó, (alguns ja han acusat la CUP d’això) que negant la presidència a Mas s’estan donant alegries als enemics de la independència, que el veuen com la bèstia negra.
(Cal recordar que els mitjans i partits espanyols no entenen res del que passa a Catalunya respecte l’origen i el creixement del sentiment independentista, i que no té a veure amb Mas)
Però alerta, pensem un moment, volem governar amb un 48% CONTRA tota la resta? No hem après la lliçó que comporta tenir un president odiat per tots els que no són els seus votants? És aquest el model de país que volem pel futur? Un país “a la belga” amb dos faccions enfrontades i irreconciliables?
Per què posem els NO per davant dels SÍ? El NO a Mas, el NO a un altre nom com a president/a.
Més enllà de la presidència com a lideratge, a Catalunya tenim una figura altament simbòlica que té un valor intrínsec, assimilable al de primer ministre: el/la conseller en cap. Utilitzem-lo.
Trobem un president/a de consens, que no generi odi visceral en el 50% de la població, que demostri que el Procés no és invent d’un polític arrauxat. Al Parlament hi tenim noms amb aquesta autoritat moral.
Tinguem un Conseller en cap, Artur Mas, (el nomena el president/a, com la resta de govern, no els vota el Parlament), que no serà del grat de molts, però que tutelarà el procés d’independència com vol la majoria. I per les properes eleccions, jutgem el polític per la seva acció de govern explícitament, no pel lideratge simbòlic d’un procés que en pugui tapar la gestió.
Deixem com a figura de comunió el cap del nostre futur estat, el President/a de la República, donem al Primer ministre / Conseller en cap, la batuta política del govern de la nació.
De dos NO en farem dos SÍ, i enlloc de retrets per la fermesa en les conviccions d’uns i altres, ens podrem donar les gràcies per la flexibilitat de la nostra generositat.
Queda una setmana. És possible.
I si no ho és. Ho haurà de ser a partir del març. Tots els que estiguin cansats, que descansin, i tornem-hi! No oblidem que les revoltes no les fan els noms (propis o de sigles) sinó els pobles.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aprenguem la lliçó! :
1 – Fer la Independència és fer la Nació, no és fer política i menys partidista.
2 – S’ha trencat novament el tòpic, no són les dretes les que sempre al final escunyen Catalunya sinó algunes esquerres radicals, el 1934 matant capellans i ara foten el ruc davant del procés.
3 – Si hem d’anar al març, anem-hi a guanyar la Independència:
3,1 – Anant-hi junts, tots junts, amb un sol programa i un sol candidat pactats d’antuvi. Res de pactes post electorals.
3,2 – Apostant per la DUI i abandonant la idea de pacte amb Espanya que no hi serà.
3,3 – Assegurant primer de tot el vot exterior.
Amb aquestes tres premises poden recuperar la Recuperació i Restitució de la nostra set vegades centenària Independència.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, català dels catalans pro DUI, simpatitzant de l’UPDIC del Jordi Fornas ex batlle de Gallifa.