Un accident tràgic és sempre un cop que t’agafa desprevingut. Ningú hi comptava. No se t’hauria passat mai pel cap. Et quedaven coses a dir. Voldries ni que fos un minut més, n’hi hauria prou. Una última abraçada. Una última consulta…
Però no, la tragèdia sega una vida i aquell pilar arrossega gran part de l’edifici de la teva existència sense que tinguis temps de treure’n els mobles, salvar-ne els records, guardar-ne tot allò que voldries conservar.
Amb la casa a terra, queda el buit i una pila de runa on ja no reconeixes res del que havies estat. Aleshores treus una pedra i una altra, i de sota seu en rescates una foto trencada, un tros de roba esquinçat, un matalàs ple de pols… records desfigurats del que havien estat, ombres de la cova de Plató, mentre sents que al Món de les Idees on vivies abans tot tenia la forma idònia.
Una malaltia se’t menja poc a poc. La batalla és cruel, sense treva. Celebrem les victòries, les mostrem orgullosos i diem que tot és possible. Per contra, fora dels focus també hi ha derrotes. I quan en vivim una no es perd la batalla en sí, algú ha perdut la guerra sencera. Siguem honestos, s’ha de dir; a voltes, perdem. Alguns/es es queden pel camí i sentim que tants esforços no han tingut la recompensa promesa o esperada.
La casa que representava la persona estimada s’encongeix, se’n podreixen les bigues, els sostres es fan baixos, salta la pintura i grinyolen els paviments quan els trepitgem. Assistim a la descomposició lenta mentre el propi malalt ens ajuda a treure els mobles, salvar els records, guardar el que val la pena… preparant el món que ja no veurà; la canalla, la hipoteca, el banc, les seves coses, l’últim adéu… el que es llegirà per acomiadar-lo quan ja no pugui escoltar-ho…
Uns recordem la millor versió de la persona que estimem, (conjugat en present perquè l’estimem encara) però no hem creuat una última mirada. Altres han tingut temps per dir el que es volia però se’ls ha fos a les mans la vitalitat d’aquell que ho era tot, pàl·lid reflexe del que havien estat.
No estic segur de què és pitjor (no hi ha una opció millor, el debat sempre serà sobre quina és la pitjor), perquè el resultat, el que queda, sempre és el buit, i aquest buit no s’omple, tan si te l’han plantat al nas de matinada com si l’has vist créixer al teu costat durant una temporada.
Sigui com sigui, els que es queden han de tornar a imaginar el que voldran viure sense aquell protagonista a les seves vides. I això no es cura.
Algú que estimo molt, com a persona i com a mestre, ha perdut la seva companya, dos jovenets han perdut la seva mare, i l’horitzó del buit es fa negre per tothom.
Dos anys i mig després, segueixo sense tenir les paraules adequades per quan la vida et colpeja d’aquesta manera i s’esfondra tot el que et sostenia.
JC, de lluny com sóc, procuraré ser proper com sàpiga.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Disculpa Eloi, les paraules més adients les has expressat manta vegades, però l’expressió sempre restarà incompleta, no obstant, tot t’hi apropa. Això sí, amb aquests textos sempre ens apropes al Pere i al Jacint…, per si no hi penséssim prou.
Disculpa Eloi, les paraules més adients les has expressat manta vegades, però l’expressió sempre restarà incompleta, no obstant, tot t’hi apropa. Això sí, amb aquests textos sempre ens apropes al Pere i al Jacint…, per si no hi penséssim prou.