25 és un número rodó, dels que es celebren de manera especial… però 25 segueix sent avui un número buit.
Aquest cap de setmana he fet una escapada al Pallars, a la vall de Berrós on ell somiava tenir un niu per reposar de tant de cel, tants núvols i tanta ciutat gris.
M’han tornat al cap les converses, els somnis i els projectes al voltant d’aquella borda, com seria i com ho faria. He resseguit els seus passos i pensaments per cada racó d’aquella casa abandonada on es va colgar a la recerca d’una il·lusió després que la vida li prengués una part de cor.
La casa segueix com estava, una mica més atrotinada potser, però amb els somnis i projectes intactes. Qui sap si un dia serem capaços de fer-los realitat.
Mentrestant, em miro aquelles parets, envoltades d’aquelles muntanyes, i entenc una mica més el que representava per ell, un oasi de pau i un pou on enterrar l’amargor, plantar esperança i recollir-ne alegria.
El Pallars té molts bocins del Pere, a Llavorsí, a Farrera, a Alendo, a Berrós, al Mont-Roig, al Ventolau, al Monteixo, al Pic de Guerosos… i jo, per omplir el buit, de tant en tant, segueixo els seus passos per aquests camins i recordo que no fa massa els havíem recorregut junts.
M’agrada pensar que una part del que ell va ser segueix en aquests paisatges, aquests cims, aquestes pedres i aquests cels, i que ara m’acompanya a mi quan els trepitjo.
Més que la casa on vivia a Santa Perpètua, la “bordeta” a Alendo per un temps, i la borda de Berrós fins l’últim dia, van representar el seu niu de debò, el lloc on era ell en estat més pur, somiador i lluitador, somiador per imaginar dins seu en què convertiria aquelles runes, lluitador per doblegar l’esquena i picar pedra fins a fer-ho possible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!