Ens calen més #nousrepublicans i els haurem de convèncer d’una altra manera L’independentisme sempre ha estat una corrent de fons dins el mar del catalanisme, sovint caracteritzada per l’idealisme i a vegades atiada per un nacionalisme excloent i mal entès. Convergència feia servir el seu espantall per convertir-se en el gos del pagès de Madrid,
Parlàvem de la proposta Comuna de buscar aliances a Espanya per aconseguir… alguna cosa, no queda massa clara quina. Però fem un esforç, fem un exercici de racionalisme i plantegem les possibilitats: Podemos, que no són els Comuns, ni viceversa, (alerta amb l’amalgama de sensibilitats que aglutinen unes i altres sigles a Espanya i Catalunya),
Els Comuns (i Jaume Barberà) parlen de que necessitem aliances a Espanya embolicant-se una mica amb l’objectiu d’aquestes possibles complicitats; Per canviar la Constitució? Pel dret a l’autodeterminació? Per la 3a República espanyola? Per la independència? En els tres primers casos ens cal una complicitat de 2/3 del Congrés i del Senat, a més de
Molts (diria que la majoria) d’estudiants de ciències polítiques estudien aquesta carrera per aprendre, per gaudir, per entendre, per conèixer, per debatre, per investigar, per créixer… i pocs d’aquests acaben després exercint com a polítics. Per contra, tota mena de persones, de multitud d’àmbits diferents, acaben a la política per les més diverses vies, que
A molts els va caure una gerra d’aigua freda quan ERC i la CUP van trencar la voluntat convergent d’una llista única; la República contra el 155. Acusacions, tuits, recels, articles d’opinió, tertulians… per fer la pataleta i donar munició a Espanya. Foc d’encenalls que un dia d’aquests se’ns escaparà de les mans. Una llista
El Frankenstein espanyolista campa lliure L’aplicació d’un 155 suau que no es notés al carrer era una de les bases de l’estratègia espanyola per desactivar les mobilitzacions, la unitat popular i la determinació electoral per guanyar el 21D. Ho explicava en un article fa 3 dies, i afegia que el seu èxit depenia principalment d’això:
Un dels objectius principals de l’estratègia espanyola és dispersar el vot d’esquerres cap a Catalunya en Comú i cap a l’abstenció. La maquinària mediàtica submisa (el Periódico i la Vanguardia) i també l’entusiasta (el País, la Razón, el Mundo…) s’hi ha posat des de primera hora, amb la virulència característica de qui té carta
Un 155 suau, potenciar els Comuns i promoure l’abstenció el 21D L’estat espanyol es juga molt més que la unitat en la crisi catalana, s’hi juga, directament, la supervivència de les seves elits extractives, assentades sobre uns centres de poder que emanen de la victòria del 1939 i els 40 anys de franquisme que els
Ha estat un embaràs llarg, amb falsos positius, amb vòmits, marejos i algun ensurt d’abort involuntari. Finalment, ha estat un part difícil, dolorós i de risc, que es posposava després de sortir de comptes, fent-nos patir per la mare i tenint la família amb l’ai al cor. Tanmateix, la natura de la democràcia que pretenem teixir ha
Després de la Primera Guerra Mundial, que sembrà els camps de batalla de desenes de milers de morts com a conseqüència de la perfecció de les màquines de matar, la Guerra Civil espanyola va ser un laboratori del que seria la Segona Guerra Mundial, ampliant l’abast de la guerra fins a les ciutats i poblacions
Antigament, quan els exèrcits combatien cos a cos en un camp de batalla, hi havia un soldat, que duia un penó, un estendard, una bandera. El portador no lluitava, tenia les mans ocupades, no podia atacar ni defensar-se, la seva missió era guiar l’ofensiva, a la punta de llança, fent visible el front de batalla,
Quan m’assebento d’una mort inesperada em vénen dues idees complementàries i alhora contradictòries al cap. Suposo que des d’aquell abril de fa 4 anys conec de prop la sacsejada que comporta una notícia d’aquestes i connecto directament amb el buit, el silenci, el sofriment, la desesperació, la incomprensió… que assalten l’entorn d’aquell/a que se n’ha
Les paraules que fem servir són importants, i quan defineixen un col·lectiu, passen a ser transcendentals per la percepció que se’n té o que transmeten. La Vanguardia, no sé si per desconeixement, o amb intenció tendenciosa, ha qualificat els refugiats sahrauís i el Frente Polisario que els representa, de “independentistes”. Suposo que la paraula ja
Fa uns dies em va caure a les mans aquest fragment d’entrevista a Odin Dupeyron, actor i artista sudamericà, i he de dir que em donarà per més d’un article. (link al video) En escoltar el primer minut semblava que sentís el Pere; “Tenemos un exceso de pensamiento mágico-pendejo… tu pide y se te dará…