Viure sota vidre
Viure sota vidre és una obra bastant estranya construïda a base de frases tallades que no camina i que no resol. Tres amics que no es veien fa anys es retroben per passar una nit en un hotel. A mesura que la història avança anem sabent que dos d’ells havien estat parella en el passat. En el present tots tres es troben tallats i cohibits i no gosen dir-se el que pensen. L’obra es compon de silencis i d’interrupcions més que de frases amb significat. Suposadament, aquests elements han de plasmar la incomunicació que senten els tres personatges, però a mi em va semblar més un text mal escrit que cap altra cosa.
Admeto que tant en teatre com en literatura m’agraden les històries narratives amb plantejament, nus i desenllaç, amb un discurs intel·ligible encara que sigui subliminal, però Viure sota vidre no és una obra narrativa ni té discurs. Quan en una història de ficció hi ha salts endavant i endarrere en el temps hi ha elements de la trama que al principi desconeixem i que anem descobrint al mig o fins i tot al final de l’obra, però en aquest cas no hi ha elements per descobrir perquè l’obra és poca cosa més que un bluf.
He llegit que és precisament a partir de les frases trencades i constantment interrompudes que es dibuixen els personatges i la incomunicació en què es troben, però jo no em sé empassar aquesta explicació. No és creïble. I a banda de l’escriptura tallada, la història no és narrativa perquè no avança (ni tampoc retrocedeix), sinó que va fent voltes i més voltes sobre el mateix eix, no camina, no es belluga i es fa exasperant i molt avorrida. De tant en tant els personatges fan discursos amb contingut més o menys ideològic que no vénen a tomb de res i que no sabem quin paper fan a l’obra.
Viure sota vidre és una obra mal escrita (encara que sigui fet a propòsit), però sobretot, buida de contingut. Això no permet el lluïment dels actors de la companyia LaCosa, que jo no havia vist mai, i que em van sorprendre molt gratament, especialment Jordi Llovet, que aconsegueix fer el personatge més creïble dels tres. Míriam Escurriola i Mireia Pàmies s’hi esforcen, però no aconsegueixen donar relleu a uns personatges plans i mal dibuixats.
M’agrada el teatre de text, de diàleg, que no té un missatge obvi i que fa rumiar. Això és el que jo esperava de Viure sota vidre, però a sota d’aquest text amb aquesta construcció tan estrambòtica no hi ha res.
Títol: Viure sota vidre
Autor: Ewald Palmetshofer
Traductores: Sarah Bernardy i Mireia Pàmies
Directora: Sarah Bernardy
Intèrprets: Jordi Llovet, Míriam Escurriola, Mireia Pàmies
Espai: Círcol Maldà
Dates: del 20 d’agost al 7 de setembre
(tornarà a la Sala Beckett del 15 d’octubre al 2 de novembre)
Valoració: 1.5/5