Valeri Gergiev, el sublim
Ahir vaig assistir a un concert absolutament espectacular a l’Auditori de Barcelona. Els intèrprets, habituals del cicle Ibercàmera, foren l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de Sant Petersburg, dirigida per Valeri Gergiev, i el pianista brasiler Nelson Freire. No n’havia vist mai cap dels tres i sentia vera curiositat per sentir-los, perquè són d’aquella mena de músics que desperten passions entre els melòmans.
El programa, ja a priori, era molt llaminer: l’obertura de Parsifal, el concert per a piano núm. 2 de Brahms i Romeu i Julieta de Prokófiev. A més a més, hi havia una peça d’un compositor rus contemporani que no coneixia. Tot el concert va ser electritzant i intensíssim, de principi a final. La manera com Gergiev va abordar cada obra era apol·línia i dionisíaca alhora. Apol·línia perquè sap treure el màxim partit de l’orquestra a base de fer-la sonar com un engranatge perfecte. Dionisíaca perquè les obres ho eren, i perquè aquest era el sentit i l’emoció que traspuaven en la versió de Gergiev.
Parsifal em va fer enlairar fins als cims de l’inefable, que és precisament allò que cercava Wagner. El Leitmotiv d’aquesta òpera sempre he trobat que et fa enlairar per damunt del món de la matèria, i Gergiev ho va saber plasmar a la perfecció.
Brahms va ser un esclat d’energia i de passió, tant per part de l’orquestra com del piano. Nelson Freire és un virtuós a tenir molt en compte. No l’havia vist ni sentit mai i em va sorprendre molt gratament. És un concert atípic, amb quatre moviments, més bonic i més aconseguit que el primer, que en realitat fou la conversió a concert d’una sonata per a piano primigènia.
Una altra sorpresa fou l’obra del compositor que no coneixia, El cavallet geperut, de Rodion Sxedrín. Sempre em miro amb recel les obres contemporànies, però aquesta fou tota una descoberta. En la línia de la música de bandes sonores de cinema, és allò que jo en dic música clàssica contemporània.
Finalment, el Romeu i Julieta de Prokófiev, una obra apassionada i complexa on es descriuen els instints i passions més arravatats dels dos protagonistes del drama shakespearià. Gergiev ho va brodar novament. I per reblar el clau, com a propina va oferir el preludi del tercer acte de Lohengrin, tot un esclat de llum i de força que tancà el concert amb un segell d’or. Un concert que els assistents trigarem molt a oblidar, si és que ho fem algun dia. Per damunt de tot, intens. Molt intens.