La síndrome de Stendhal

La veritat, però, és que malgrat que el Coriolà de Rigola no és fidel ni a l’escenografia ni al text original, el muntatge no em va desagradar. El que cal destacar per damunt de tot és un escenari despullat i fred fins a l’extrem de veure’n l’esquelet més descarnat, és a dir, les parets nues que queden quan es desmunten els decorats d’una escenografia. A partir d’aquesta austeritat radical sorgeix un text retallat i una interpretació excessivament sòbria.

Mai no he entès per què als directors d’avui els molesta que l’acció de les obres se situï en el passat i que per això tinguin la necessitat de transportar-la als nostres dies. Addueixen que com que l’argument és actual, no han de fer-lo succeir a l’època on l’ha situat l’autor, sinó que l’han de transportar. I això per què, em pregunto jo? Tan idiota creuen el públic, que pensen que no serà capaç d’entendre el mateix argument situat en una època pretèrita? Com és que les pel·lícules d’argument històric recreen amb tot luxe de detalls el segle on s’ubiquen, cosa que al públic li agrada, i en canvi en teatre es fa just a l’inrevés? Sense anar més lluny, pensem en Gladiator, en 300 o en Alexandre el Gran.

D’altra banda, torno a fer èmfasi en la sobrietat extrema de l’escenografia, ja que en tot moment veiem un rètol lluminós -primer apagat- que diu DEMOCRACY. En el punt on gira l’acció de l’obra i aquesta canvia de temps i d’espai, el text s’atura, comença una música cada vegada més forta, i aleshores el rètol s’il·lumina de color blanc i comença a giravoltar, cada vegada més de pressa. Crec que explicant-ho amb paraules és difícil fer-se’n una idea, però la impressió que fa és absolutament grotesca, a banda que no sé què representa el concepte de democràcia -entesa com avui, òbviament- en el context de l’obra. Però clar, com que els directors d’ara han de desvincular el text del seu context, fan abstracció absoluta d’aquest últim i el substitueixen per un de contemporani, que faci al·lusió als problemes actuals. A mi això em grinyola del tot.

Sempre que veig una obra “actualitzada” penso en les paraules que un dia va dir l’iconoclasta Jordi Llovet sobre un altre tòtem d’avui: la posada en escena de les òperes. A propòsit d’un Così fan tutte dut al s. XX o XXI, va dir que no entenia per què els directors han de canviar l’època de les òperes. Altrament, si la situessin al s. XVIII, amb mirinyacs i perruques, el públic rebria una lliçó gratuïta d’història. No puc estar-hi més d’acord.

Tornant al Coriolà de Rigola, la interpretació em va semblar tan extremadament austera, que vaig pensar que si allò hagués estat una radionovel·la, hauria fet el mateix efecte, perquè més enllà del text recitat no hi havia pràcticament res. La qual cosa no vol dir que els actors ho fessin malament, ans al contrari. Però va ser la lectura dramatitzada d’un text pelat i prou. A mi el diàleg, la polèmica, la confrontació d’idees m’agrada, però el teatre no és això: és un tros de vida en totes les seves facetes, i no només la parlada.