La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Rusalka

Títol: Rusalka (òpera en tres actes)
Música: Antonín Dvorák
Lletra: llibret de Jaroslav Kvapil basat en Undine de La Motte Fouqué i La sireneta de Hans Christian Andersen
Repartiment: Klaus Florian Vogt (Príncep), Emily Magee (Princesa estrangera), Camilla Nylund (Rusalka), Günther Groissböck (Vodnik), Ildikó Komlósi (Jezibaba)
Director: Andrew Davis
Director d’escena: Stefan Herheim
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 27 de desembre

Dvorák és un compositor que m’agrada molt i Rusalka, la seva òpera més famosa, un títol poc representat, almenys a casa nostra. Per tant, tenia moltes ganes d’anar-la a veure. També perquè hi cantava Klaus Florian Vogt, el tenor que em va robar el cor amb el Lohengrin que havia vingut a cantar amb l’orquestra del festival de Bayreuth el setembre proppassat. No sabia gran cosa de l’escenografia, que ara mateix és l’element del qual cal estar més previngut abans d’assistir al Liceu, i el que vaig veure em va desagradar tant en tots els sentits, que no em va deixar gaudir en la seva esplendor de la música.

Rusalka és un conte de fades amb un final trist basat en la història de la sireneta. Una ondina, un ésser mig dona mig peix, que viu a les profunditats lacustres, s’enamora d’un príncep i es converteix en dona per poder estimar-lo com a tal. Però què veiem a l’escena en aquesta producció? Els barris baixos d’una ciutat anglesa, on Rusalka és una prostituta més, que vol redimir-se perquè s’ha enamorat d’un soldat. He de dir que la darrera frase l’he tret del fullet informatiu de l’òpera, perquè jo no ho havia deduït després d’haver-la vist al teatre. El director d’escena diu que ha “rellegit” el conte. Però què té a veure el món subaquàtic de les ondines amb el món de la prostitució d’una ciutat anglesa? És evident que, un cop més, el que llegim als sobretítols i el que veiem a l’escena grinyolen, divergeixen, no tenen res a veure. Hi ha infinitat d’elements inconnexos que no s’entenen: des de quan a una dona li surt una cua de peix? Com pot ser que la primera aparició de la princesa estrangera sigui ja al llit del príncep (o soldat), per desbancar-ne Rusalka? És una producció que no només no respecta en absolut la història de l’òpera, sinó que n’inventa una de nova que no hi té res a veure, ni per casualitat.

Després de l’estaborniment visual, cal dir que musicalment va resultar prou convincent. Klaus Florian Vogt va tornar a mostrar una veu de timbre líric però de gruix dramàtic, amb una tècnica i una línia de cant impecables. Camilla Nylund, en canvi, és una bona cantant, però té una veu massa poc consistent per abordar el rol de Rusalka, que demana una veu ampla i generosa. L’ària més famosa, el cant a la lluna del primer acte, va sonar fred i desangelat. Günther Groissböck és un baríton molt competent, amb una veu bonica i ampla. Ildikó Komlósi i Emily Magee van complir bé amb els seus papers, i Andrew Davis va saber portar l’orquestra amb gran mestria. En va treure un so ample i càlid, i és que Rusalka és una òpera amb ressons wagnerians, i a aquesta orquestra Wagner li va prou bé.

Fa temps que es parla de la mala situació econòmica del Liceu. Estic segura que una producció escènica com la de Rusalka és molt cara, perquè és molt rica d’elements. Jo proposo als directius del teatre que si volen retallar despeses, facin totes les òperes en versió de concert i així s’estalviaran els costos escenogràfics, començant pel del director, que no deu cobrar poc. Pel que ens ofereixen, no cal malbaratar aquests diners. Encara que no estiguéssim en crisi.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.