La síndrome de Stendhal

No sabia si se’n sortiria. L’examen de piano era al cap de dues setmanes i havia de repassar totes les peces. Estava extremadament angoixat. En aquell examen li anava bona part de la seva futura carrera professional. Per a ell era cosa de vida o mort. El maleït concert núm. 23 de Mozart, que tant li havia agradat sempre, ara el detestava. I la seva amiga Helena, que l’acompanyava en aquest concert, no l’ajudava gens amb les observacions que li feia. Era la peça culminant i la més difícil de totes les que duia, i també la que li sortia pitjor, entenent per pitjor la menys aconseguida.

– Jaume, t’has de calmar. Si segueixes amb aquest estat de nervis, no tocaràs bé ni una sola nota el dia de l’examen. Ja saps que hi ha moltes peces i que les has de dur totes, no ben apreses, sinó perfectament assimilades!

– Ja ho sé, Helena, però el segon moviment del 23, no sé per què, em fa por, em fa sentir insegur!

– Ets un paranoic, et surt molt bé, però hi ha petits detalls perfectibles.

– Que sigui paranoic no vol dir que no em persegueixin. Aaaarrrggg!!! És qüestió de vida o mort, que no ho entens, Helena?

L’Helena havia defer de psicòloga amb el Jaume. Ell li va demanar que l’escoltés mentre tocava les peces per a piano sol i li’n donés l’opinió. Va començar a tocar Beethoven, i va començar pel Presto de la sonata “Clar de lluna”. Va tocar tot el programa desendreçat. L’Helena obria uns ulls esbatanats. Pensava que el Jaume tocava meravellosament bé però que li faltava urgentment centrar-se. La pedra on ensopegava era, efectivament, el segon moviment del concert núm. 23 de Mozart. No ho entenia gens.

– Helena, per què m’encallo sempre amb la mateixa peça? M’ho pots dir?

– Em sembla que ja ho sé. Aquest segon moviment és d’una serenitat i d’una lucidesa que traspassa els límits de la racionalitat. No és un problema de tècnica sinó de les emocions. Si no ets capaç de foragitar l’angoixa que se’t menja per dins, no aconseguiràs mai la serenitat que requereix.

– Això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer. No me’n sortiré!

Sis mesos després, el Jaume estava estudiant a la Juilliard School de Nova York amb Daniel Barenboim. Sortint de classe havia quedat amb la seva xicota, una viol·loncelista anglesa que havia conegut a l’escola des de bon principi i de la qual estava molt enamorat.

Quan es van trobar ella va deixar el viol·loncel a terra amb molta cura i se li va llançar al coll.

– Jaume, hola!

– Hola Jackie, com ha anat la classe?

– Uf, els japonesos són durs i disciplinats. Et fan suar sang fins que no treus les peces a la perfecció.

– Ai, Jackie, segurament tens raó, però no creus que tenim molta sort d’estar aquí estudiant amb els millors dels millors?

– I tant que sí! Però hi ha alguna classe que… déu n’hi do!

Quan van marxar, la Jackie va fer adéu amb la mà al seu professor, que no era altre que Yo-Yo Ma. Van decidir anar a la residència a deixar-hi el viol·loncel per poder anar a prendre alguna cosa amb les mans lliures. La residència, expressament, era a dues cases de l’escola, la qual cosa els estalviava molt de temps en tot.

En sortir-ne, es van agafar les mans i van anar caminant cap a la cafeteria més propera, on anaven sempre i on ja els coneixien. La Jackie mirava el Jaume tota embadalida, i ell li va agafar un dit i se’l va posar a la boca. Mai no s’havia sentit enamorat d’aquella manera tan… tan, gairebé adolescent. Van demanar dos capuccinos.

– Escolta, Jackie, hauríem de començar a pensar què farem per vacances. On t’agradaria que féssim una escapada?

– Uf, no ho sé. Per què no defugim tant el teu país com el meu i anem… què sé jo, a Itàlia, per exemple?

– Genial! Ho coneixes?

– Hi vaig anar de petita, però no en recordo res. M’agradaria molt anar a Florència a veure “El naixement de Venus”. És una fixació que tinc de fa molts anys.

– A mi Florència també m’ha tirat molt sempre, però no només per Botticcelli, sinó per tot el que representa la ciutat en general, és el tret de sortida del Renaixement!

– Ha de ser una ciutat màgica, Jaume. Em moro de ganes de recórrer-la amb tu. Saps parlar l’italià?

– No, ma si può provare.