La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Rigoletto a Sevilla

Títol: Rigoletto
Autor: música de Verdi; llibret de Francesco M. Piave, a partir de l’obra Le roi s’amuse, de Victor Hugo
Intèrprets: Leo Nucci (Rigoletto), Celso Albelo (duc de Màntua), Jessica Pratt (Gilda), Dmitri Ulyanov (Sparafucile), María José Montiel (Maddalena)
Coro de la A. A. del Teatro de la Maestranza; Real Orquesta Sinfónica de Sevilla
Director musical: Pedro Halffter
Director d’escena: Stefano Vizioli
Lloc: Teatro de la Maestranza (Sevilla)
Data: 23 de juny

Mai no havia fet un viatge expressament per veure una òpera o un concert, però ja feia massa anys que tenia ganes de veure Rigoletto -no l’havia vist mai en directe!- i la producció de Sevilla semblava prou atractiva per fer el viatge. El resultat fou del tot satisfactori.

Pel meu gust, el més destacable d’aquesta producció de Rigoletto és una posada en escena clàssica, bellíssima, en total consonància amb l’època de l’acció de l’obra i en què la lletra encaixa perfectament. Una escenografia preciosa i un vestuari fastuós que van contribuir a fer que l’òpera prengués encara més força i més bellesa. Així és com s’haurien de representar les òperes, i no fer el que fa el Liceu, que només malgasta els diners de tots en escenografies absurdes i grotesques que no aporten res i dificulten enormement entendre l’argument de l’òpera.

En primer lloc, cal destacar la gran presència vocal i la tècnica magistral del veterà baríton Leo Nucci, que als 71 anys encara és capaç d’interpretar el rol de Rigoletto amb gran solvència. Els anys, certament hi són i es noten, però això no obsta perquè faci un Rigoletto ple de força i de personalitat. Celso Albelo és un tenor liricolleuger amb bona tècnica, un frasseig perfecte i una línia de cant depurada i magnífica. Segueix l’estela de Kraus i de Bros. Només té un petit problema que confio que sabrà resoldre, i és que li manca una mica de projecció a la veu, especialment al registre agut. Aquí la veu no li acaba de traspassar la cavitat òssia i li queda un pèl endins, però és poca cosa i serà un cantant perfecte el dia que ho solventi. El podrem veure properament al Liceu fent l’Elvino de La sonnambula. Jessica Pratt va fer una Gilda que no va començar amb gaire bon peu, amb uns aguts amb excés de vibrato, però a mesura que l’obra avançava ho va anar resolent i vam sentir una veu cristal·lina que era perfectament idònia per al paper de Gilda. És també de justícia destacar el baix Dmitri Ulyanov i la mezzosoprano María José Montiel, uns secundaris de luxe per a papers petits.

L’orquestra va sonar de manera prou correcta, tot i que les velocitats d’algunes àries no eren les adients, com per exemple la que Halffter va posar a Cortigiani vil razza dannata, que de la rapidesa que duia, va crear problemes a Nucci per afrontar-la amb condicions òptimes.

La producció escènica, com ja he dit anteriorment, va ser esplèndida, tal com toca per a aquesta òpera, l’acció de la qual se situa al segle XVI. El vestuari, fastuós i magnífic, reproduïa a cada escena l’ambient pertinent. Tot era al seu lloc, no hi havia cap estridència, i per damunt de tot, la lletra s’adeia perfectament amb la representació teatral.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.