La síndrome de Stendhal

Títol: Rigoletto
Autor: G. Verdi
Llibret: F. Piave, a partir de l’obra Le roi s’amuse, de Victor Hugo
Intèrprets: Diana Damrau (Gilda), Piotr Beczala (duc de Màntua), Zeljko Lucic (Rigoletto), Stefan Kocán (Sparafucile), Oksana Volkova (Maddalena)
Cor i orquestra del Metropolitan Opera House de Nova York
Director: Michele Mariotti
Productor: Michael Mayer
Lloc: òpera en directe des del Metropolitan Opera House de Nova York, al cinema Icària
Data: 16 de febrer

En aquesta nova transmissió des del Met, l’amfitriona va ser Renée Fleming, la brillant intèrpret de Mozart i Strauss. Gràcies a aquest tipus de transmissions sentim de primera mà les impressions dels cantants sobre els personatges que interpreten. En aquest cas, en tractar-se d’una producció totalment diferent del Rigoletto habitual, Fleming també va entrevistar el director de l’escenografia, Michael Mayer, que va justificar el fet d’haver transportat l’acció de l’obra als anys ’60 del segle XX en un casino a Las Vegas.

Entenc l’argument que esgrimeix per haver fet aquest canvi: que el tema de la corrupció moral i política és intemporal i per tant, com que és l’element central de l’òpera, se’n pot transportar l’acció al segle XX i en una ubicació americana per fer-la més propera als espectadors nord-americans. Dit així, en abstracte, sembla factible, però quan en veus el resultat, la cosa grinyola per tot arreu. Val a dir que el muntatge està molt ben fet i amb bon gust, però fa perdre tota l’èpica a Rigoletto.

Un element essencial de la part “literària” de les òperes és el seu caràcter històric. Situar-ne l’acció en èpoques pretèrites els fa guanyar en èpica i en estètica, els herois semblen més valents i les heroïnes més belles. Diria que podem comptar amb els dits de les mans els llibrets operístics que situen l’acció a l’època coetània a la del compositor, especialment al segle XIX. No és casualitat. Un dels trets del romanticisme literari és que ambienta les obres en èpoques reculades, reescriu la història falsejant-la per fer-la semblar més atractiva, més heroica; l’embelleix i això es considera un fet artístic. L’acció de Rigoletto se situa al segle XVI, on un duc dèspota i lasciu es riu del mort i del qui el vetlla, es despreocupa de governar i només vol perseguir les dones d’altri. L’altre protagonista, el seu bufó, és un home lleig i deforme que només viu per protegir gelosament la seva filla de la depravació de la cort. La situació i els personatges podrien reproduir-se al segle XX? Evidentment, però aleshores l’òpera perd tota l’èpica i el romanticisme de les passions extremes que li són intrínsecs.

L’òpera italiana del XIX té uns llibrets horrorosos, però que tenen èpica. El fet que siguin històrics hi contribueix decisivament. Per tant, traslladar a l’actualitat uns arguments que potser l’única gràcia que tenen és l’historicisme, em sembla bastant desencertat. Un Rigoletto ambientat en un casino de Las Vegas grinyola molt, hi ha un munt de punts del llibret que no s’entenen. Als qui coneixem l’òpera ens xoca, i els qui l’han vist per primer cop en aquest muntatge, dubto que hagin entès gran cosa. És voler forçar molt una situació que no cal forçar gens. Si al cinema al públic li agraden les grans produccions històriques amb tot luxe de detalls en vestuari i fotografia, per què al teatre hi ha la dèria d’actualitzar-ho tot? Fa força temps que m’ho demano i encara no hi he trobat resposta.

Ara bé, l’execució musical va ser magnífica. Zeljko Lucic va ser un Rigoletto amb molta personalitat i força, que va cantar d’una manera contundent i precisa, amb una veu avellutada i preciosa. Piotr Beczala, tenor liricospinto, tot i que va fer patir una mica amb els aguts, és un cantant d’una gran solvència, amb una veu ampla i generosa i una manera de cantar molt elegant. Va completar el trio protagonista la soprano alemanya Diana Damrau, que al Liceu li hem vist Die Entführung aus dem Serail i Linda di Chamounix. És una soprano lleugera amb una veu absolutament dúctil que es pot enfilar als sobreaguts amb gran facilitat i fer unes coloratures vertiginoses. És de destacar que la seva manera de cantar és molt càlida, i va fer un “Caro nome” ple de tendresa. Va interpretar esplèndidament el seu paper de noia innocent i desvalguda.

De la resta de personatges cal destcar-ne especialment dos: la Maddalena d’Oksana Volkova i l’Sparafucile de Stefan Kocán. Aquest darrer va demostrar que és un baix de molta categoria que segur que farà una carrera important. L’orquestra, com sempre, va tocar meravellosament. En aquesta ocasió la va dirigir el mestre Michele Mariotti.