La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Rienzi

Títol: Rienzi, der Letzte der Tribunen
Autor: lletra i música de Richard Wagner, a partir de la novel·la homònima d’Edward Bulwer-Lytton
Intèrprets: Kristian Benedikt (Cola Rienzi), Elisabete Matos (Irene), Peter Rose (Steffano Colonna), Michelle Breedt (Adriano), Àlex Sanmartí (Paolo Orsini), Friedemann Röhling (Cardenal Orvieto), Josep Fadó (Baroncelli), Werner van Mechelen (Cecco del Vecchio)
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya 
Cor del Gran Teatre del Liceu; Polifònica de Puig-reig
Director: Pablo González
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 30 de juny 

Enguany se celebra el bicentenari del naixement de Wagner arreu del planeta. Durant el 2013, al Liceu s’hi hauran presentat dues òperes ben diferents del compositor alemany: L’or del Rin i Rienzi. Rienzi pertany a la primera etapa creativa de Wagner, juntament amb Les fades i La prohibició d’estimar. Aquestes tres, proscrites al festival de Bayreuth, encara no mostren l’estil característic wagnerià, basat en els Leitmotiv i amb frases trencades. Tanmateix, Rienzi és una òpera preciosa, gens per sota de les que va escriure després. En línia amb la grand opéra francesa, fins i tot propera a Weber, respon a uns cànons estètics diferents, d’un romanticisme anterior al que posteriorment veiem en altres òperes de Wagner.

Al Liceu se n’han pogut sentir dues funcions, en versió de concert, amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida pel seu titular, Pablo González, amb el cor del Liceu i la Polifònica de Puig-reig. No m’agrada fer cròniques negatives, però tampoc no m’agrada faltar a la veritat, i he de dir que va ser una funció molt decebedora. El tenor lituà Kristian Benedikt, que interpretava el rol titular, té un instrument inacabat, és una veu en construcció. Sembla que no hagi acabat els estudis de cant i que hagi volgut començar abans d’hora una carrera professional. Les mancances tècniques evidents fan que se li acabi l’aire massa aviat i hagi de respirar massa sovint i no pugui acabar les frases. I sobretot, la veu se sent totalment endins. Elisabete Matos com a Irene, va cantar amb una veu absolutament descontrolada, especialment al registre agut, on gairebé xisclava en lloc de cantar.

La gran protagonista musical va ser la mezzosoprano Michelle Breedt, que ja havíem pogut sentir com a Brangäne del Tristan und Isolde del festival de Bayreuth al Liceu, el setembre proppassat, en el paper d’Adriano. Té un control absolut de la veu i una línia de cant impecable. Ara bé, es va haver d’esgargamellar força per superar una orquestra que sonava a un volum desmesurat. També va destacar el baix Peter Rose, amb autoritat i una veu potent i ben enfocada, i el baríton català Àlex Sanmartí, amb una veu ampla i bonica. El tenor Josep Fadó, el baríton Werner van Mechelen i el baix Friedemann Röhling van ser secundaris de luxe, en contraposició amb dos dels solistes principals.

L’orquestra i el cor mereixen un capítol a part. Val a dir que l’OBC no és una orquestra d’òpera, sinó de concert, i potser perquè no està habituada a tocar amb cantants, va sonar amb un volum massa fort, que moltes vegades dificultava la feina als cantants. Només Elisabete Matos, amb uns aguts cridats, va aconseguir ultrapassar-la. L’obertura, inusualment lenta, es va caracteritzar per un ús absolutament abusiu del bombo, que va fer sonar la peça com música de festa major. Durant tota l’òpera es va notar que les diferents seccions instrumentals no anaven conjuntades, a banda que el vent metall i la percussió tenien una presència tímbrica excessiva que tapava la corda. Amb el cor es van descompassar massa vegades, les entrades no eren clares i sonaven amb una mena d’efecte retard. El cor en conjunt tampoc no va sonar gaire alhora. Potser perquè hi havia dues masses corals juntes i van faltar assajos.

En definitiva, penso que hauria estat millor no programar Rienzi per haver-lo fet d’aquesta manera, que semblava força improvisada, amb un tenor de tercera divisió i una orquestra de concert. Wagner és un compositor complicat que requereix que tots els intèrprets siguin de primera. No era la millor manera de celebrar el bicentenari de Wagner.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.