La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Rafal Blechacz a l’Auditori

Programa: partita núm. 3 en la menor (J. S. Bach), sonata op. 10 núm. 3 en re major (Beethoven), Suite Bergamasque (Debussy), sonata en do menor núm. 1, op. 8 (Szymanowski)
Intèrpret: Rafal Blechacz, piano
Lloc: L’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 15 de novembre

Cadascú té els seus tòtems en el món de la música, i els té tan interioritzats, que pensa que ningú els pot desbancar. Entre els pianistes de renom, els meus són Daniel Barenboim i Maurizio Pollini, tot i que també admiro Martha Argerich, Andras Schiff o Alexei Volodin. Especialment es fa difícil pensar que algú jove pot desbancar les figures consagrades. Però aquest va ser precisament el cas de Rafal Blechacz el dia que el vaig sentir en un recital a l’Auditori. El pianista polonès, amb només 27 anys, és per mi el digne successor de Pollini, i ara explico per què.

En el món de la música, i m’imagino que en el de l’art en general, no tots els intèrprets saben fer-ho tot. Vull dir que cap cantant no pot cantar tot repertori (ni tan sols la Callas), però tampoc és habitual que un pianista pugui abarcar tot el repertori pianístic. Algun fora de sèrie potser sí. Per exemple, Barenboim, excels i sublim en Mozart i Beethoven, és un desastre quan toca Chopin. Pollini, en canvi, és l’únic que trobo que tot ho toca bé: té la destresa per interpretar Beethoven i el temperament per tocar Chopin. A Blechacz li passa el mateix.

Rafal Blechacz, tot ell ja és físicament un ésser absolutament delicat i apol·lini, fràgil i extremadament pulcre. Només diré que cada vegada que sortia a interpretar una peça nova del concert, passava una gamusa per damunt les tecles. Va presentar un programa variat i el va executar tot de manera immaculada. Va començar amb una partita de Bach, en què va fer sonar el piano com si fos un clavecí, percutint les tecles de manera precisa, exacta, amb una articulació perfecta de cada nota. Semblava ben bé un clave amb la sonoritat d’un piano. La sonata de Beethoven, no de les més conegudes, va ser espectacular. Va canviar la manera de tocar respecte a Bach, aquí va alternar una expressivitat màxima amb una digitació meticulosa i precisa per no deixar escapar cap nota i produir el so d’una articulació perfecta. Va acabar la primera part del concert havent transmès la sensació de ser un músic absolutament apol·lini, igual que la seva figura, prima i esllanguida.

A la segona part, però, va canviar de registre. Va tocar un Debussy ple de sensibilitat i de matisos i va acabar amb un compatriota seu, Szymanowski, amb una sonata pletòrica i espectacular, en què Blechacz va desplegar l’exuberància d’un so esplendorós que no tenia res a veure amb el Bach del començament. Ara bé, en tot moment va demostrar un domini absolut del piano, gràcies a una tècnica excepcional. Com a propina, i com no podia ser d’altra manera, ens va oferir una peça del seu compatriota més famós en el món del piano: el vals op. 34 núm. 2 de Chopin. Va brillar novament. Durant tot el concert va saber transportar-nos al món de la perfecció, va ser com entrar al món platònic de les idees, perquè aquest jove és tot un prodigi. Penso anar-lo a veure totes les vegades que vingui a Barcelona. No se l’hauria de perdre ningú.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.