La síndrome de Stendhal

Fa temps que volia escriure aquest apunt, però no m’he decidit a fer-ho fins ara. Fa uns dies vaig veure una tertúlia d’ “Els Matins” on el meu admiradíssim Manuel Cuyàs, cinèfil reconegut, feia una defensa a capa i espasa del doblatge. Tot i que entenc els seus arguments, no puc compartir-los.

Cuyàs es va pronunciar a favor de la llei del cinema, que obliga a doblar al català la meitat de còpies de les pel·lícules de les quals ens n’arribin més de catorze. Els qui em coneixen una mica saben que no sóc d’aquells hipòcrites que s’escuden en la versió original per obviar el problema que pateix el cinema en català, però crec fermament que la versió original subtitulada hauria de ser la norma, i el doblatge, una excepció estranya per a casos molt puntuals.

Cuyàs adduïa que de la mateixa manera que quan anem al teatre a veure-hi Shakespeare, l’escoltem en traducció catalana amb actors que diuen el text català, el cinema també és natural veure’l en la versió que els actors de doblatge fan dels diàlegs dels actors-personatges originals. La veritat és que jo ho veig totalment diferent. En una obra de teatre, la traducció es fa a priori, i tant la podem llegir en forma de text dramàtic com veure representada en forma d’obra de teatre. Els actors que interpreten Shakespeare (o Txèkhov o Molière), parlen en català perquè diuen un text que ja està traduït prèviament. Al cinema, en canvi, el procés és ben diferent: es fa emmudir la banda sonora original de la pel·lícula, i a les imatges s’hi sobreposa una banda sonora nova, interpretada per actors de doblatge que fan els personatges de la pel·lícula. Què vol dir això? Doncs que la feina dels actors només la podem valorar a mitges, perquè només en veiem el moviment escènic, però no els sentim la veu, no sabem quin accent tenen, com declamen, fins a quin punt se saben posar dins la pell del personatge al qual donen vida. És per tots aquests motius que no té res a veure el doblatge en el cinema i les obres de teatre traduïdes.

Cuyàs afirmava també que al cinema no s’hi va a aprendre idiomes, sinó que el que interessa és que s’escolti en català. Doncs bé, els motius que acabo d’esgrimir no van pas en la línia d’aprenentatge d’idiomes, sinó de la manera de copsar la interpretació escènica dels actors, que a través del doblatge l’espectador veu mutilada en un 50%. És clar que veure una pel·lícula doblada és molt més còmode per a l’espectador, però també penso que és una comoditat excessiva per als actors de doblatge, que ja tenen el model fet i només l’han de versionar. Els actors bons han de demostrar que ho són fent interpretacions integrals, és a dir, de veu i de cos. El “problema” que tenim a casa nostra és que comptem amb actors de doblatge boníssims, i entre això i la tradició, costarà desempallegar-se del doblatge, però com la majoria de països arreu del món civilitzat, ho hem de fer. A més a més, també ens servirà per aprendre idiomes i tot el que es diu habitualment. Però per damunt de tot, es tracta de percebre i valorar la feina dels actors en la seva integritat.