La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Paul Lewis, intèrpret de Schubert

//

//

Programa: Sonates D. 958, D. 959 i D. 960 (Schubert)
Intèrpret: Paul Lewis
Lloc: Palau de la Música
Data: 3 d’octubre

Quan es va anunciar el programa d’Ibercàmera per la temporada 2012-2013 de seguida em vaig fixar en aquest concert. No coneixia Paul Lewis, però les tres darreres sonates de Schubert són una obra absolutament excelsa, i com diu el mateix Lewis, és una música que ve d’un altre planeta. Aquestes tres sonates, que composen una única obra, representen el testament de Schubert i es caracteritzen per una maduresa exultant. D’aire molt beethovenià, poden rivalitzar en pla d’estricta igualtat amb les sonates més brillants del geni de Bonn.

Sempre recordaré com vaig descobrir aquestes sonates. Fa anys em van regalar el recopilatori Adagio, amb obres interpretades per Daniel Barenboim -perdoneu els qui em coneixeu la dèria, la meva fixació amb el pianista argentí. No sóc amant dels recopilatoris, però en aquest hi vaig descobrir una obra que em va robar l’atenció i el cor: l’andante sostenuto de la sonata D. 960. És una peça d’una intensitat abassegadora, que amb un temps lent diu una infinitat de coses, que arriba a tots els punts de l’ànima, que corprèn i deixa sense alè. Schubert, que tot i ser del primer romanticisme encara té un llenguatge clàssic en certa manera, aquí hi aboca tota la seva passió però sota una forma continguda. El resultat és d’una bellesa arravatadora. A partir d’aquesta peça vaig estirar el fil i vaig descobrir les tres darreres sonates de Schubert.

Abans d’anar-lo a sentir, vaig buscar referències de Paul Lewis, i en vaig trobar una que no era gaire falaguera: era deixeble d’Alfred Brendel. A mi Brendel em sembla un músic absolutament fred, gèlid, que toca les tecles amb correcció, però que no transmet res. Fins i tot m’atreveixo a dir que en algun concert m’ha fet dormir. Anava, doncs, amb certa prevenció a sentir Paul Lewis. Més encara, perquè m’havia fet un tip de sentir aquestes sonates en la versió “canònica” de Maurizio Pollini. Però no m’agrada prejutjar ningú abans de conèixer-lo. Vaig esborrar aquesta dada de la ment i vaig començar a escoltar-lo pensant només en la bellesa i la mestria d’aquelles sonates que es toquen poc i que jo no havia sentit mai en directe.

I Paul Lewis no em va decebre. Va tocar amb correcció i subtilesa, amb un estil absolutament clàssic, però donant la intensitat idònia a cada moment. La moderació és el seu segell, però no va resultar fred en absolut, malgrat que en alguns passatges hi vaig trobar a faltar aquella angoixa que Schubert transmet. És exquisit i apol·lini i gairebé mai no es deixa anar; el so que treu del piano és net i brillant, sap commoure l’oïdor. Va demostrar que té un gran coneixement i domini d’aquesta obra, que va executar amb intensitat i precisió.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.