La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Mahler des de la batuta

La música de Mahler és un abisme d’intensitat molt profunda. El documental de Frank Scheffer Conducting Mahler també és molt intens, i no tan sols per la música omnipresent i embolcalladora, sinó per la presència, en expressió i paraules, de cinc grans directors de Mahler: Riccardo Chailly, Bernard Haitink, Claudio Abbado, Riccardo Muti i Simon Rattle.

El festival In-Edit de documentals musicals, que ahir es va cloure a Barcelona, ens ha dut, entre molts d’altres, aquest esplèndid film sobre l’experiència de cinc directors en la interpretació de Mahler. Personalment, gaudeixo molt de poder veure els músics entre bastidors, especialment els directors d’orquestra, que són el segon cervell de qualsevol peça, després del compositor, és clar, tal com el mateix Bernard Haitink afirma al documental.

En aquesta pel·lícula meravellosa, més enllà de copsar els topants de la música de Mahler, tenim l’oportunitat de veure de prop la feina ingent d’un director d’orquestra, que ha de conèixer la partitura a ulls clucs per poder-ne extreure el que hi ha rere les notes escrites —com diu Muti—, i que ha de submergir-se en el món del compositor, en la seva cosmovisió i el seu racó més íntim per poder-lo interpretar amb la màxima integritat i honestedat. Aquest procés de recreació, de translació, em fascina enormement perquè el director d’orquestra és un intèrpret superior a tota la resta, és un demiürg que es posa al lloc del compositor per traduir-lo i fer-lo arribar a l’oïdor.

Les sensacions i els pensaments de cadascun dels directors a propòsit de Mahler, doncs, esdevenen interessantíssims perquè són el resultat de la reflexió profunda i acurada sobre la seva música. Així, Chailly ens diu que a Mahler li agradava molt Bellini i que hi ha alguns passatges que s’han d’interpretar en aquesta clau; Abbado ens diu que l’Adagio de la cinquena és extremadament difícil d’interpretar, i Rattle reconeix que la setena, més que una simfonia, és un problema. Em sembla meravellós poder gaudir d’aquestes reflexions, són un autèntic mestratge que s’hauria de prodigar més.

Després de veure i extasiar-me amb Conducting Mahler, m’han agafat ganes de sentir les deu simfonies per cadascun dels cinc directors per apreciar-ne les diferències de criteri i d’interpretació. Les tres millors interpretacions en directe que recordo vívidament són la cinquena per la Simfònica de Chicago dirigida per Barenboim, la sisena per la Simfònica de San Francisco dirigida per Thilsson Thomas i molt recentment, la primera per la Simfònica de Ràdio Suècia dirigida per Harding. Si Mahler és un compositor que ja m’agradava molt, ara encara en gaudiré més, i és que la seva música és d’una profunditat insondable i inesgotable.

Títol: Conducting Mahler
Director: Frank Scheffer
País: Holanda
Any: 1996
Espai: Cinema Aribau Club (festival In-Edit)

Valoració: 5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.