Magnetismes
Títol: Magnetismes
Autora: Elisenda Guiu
Directora: Pepa Fluvià
Intèrprets: Cristina Solà, Ignasi Campmany, Ruth Llopis, Ignasi Guasch, Isidre Montserrat, Sergio Alfonso
Lloc: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 24 d’abril al 8 de juny
Valoració: 4.5/5
Magnetismes és una obra d’històries creuades que al final s’acaben relligant perquè es teixeixen vincles entre els personatges d’una història i de la següent. Aquesta estructura de trencaclosques les peces del qual van apareixent a mesura que avança l’obra em fascina. Magnetismes presenta tres històries de personatges ben quotidians molt diferents entre si, però amb una cosa en comú: que se senten sols i aspiren a trobar algú que els escolti i els entengui.
Elisenda Guiu, una autora que no coneixia, ha construït uns personatges magnètics —disculpeu-me el joc de paraules— per a l’espectador. Ho són perquè tots ens hi sentim identificats, amb les seves pors, les seves angoixes, els seus temors, les seves esperances. Són personatges reals i grisos, plens de matisos i de contradiccions, de carn i ossos. El paralític que encara somnia la seva xicota, la dona nerviosa que no es pot permetre perdre el temps, l’home engolit per una relació que no el satisfà, la telefonista rebel i somniadora, l’empleat de banca insatisfet i dubitatiu, l’home desesperat que ha perdut la feina i la dona i ha caigut en desgràcia. A tots els uneix un fil que anem descabdellant a mesura que passen les històries i al final es troben tots sis i s’interpel·len. Tot acaba en un equilibri dinàmic: perquè uns puguin sortir-se’n n’han de ferir d’altres. Així funciona la vida.
En aquesta ocasió hem pogut veure sis actors joves, dos dels quals integren la companyia Ras Teatre, Isidre Montserrat i Sergio Alfonso, juntament amb la directora de Magnetismes, Pepa Fluvià. És una autèntica joia la vida que té ara mateix el teatre català, ple d’autors, actors i directors joves, plens d’idees i d’empenta. Ras Teatre ja van interpretar The Lonesome West al Versus Teatre fa uns anys, i encara recordo Isidre Montserrat a Dotze homes sense pietat fent el paper que Henry Fonda feia a la pel·lícula homònima. Val a dir que a Magnetismes tots sis actors aconsegueixen superar el repte més difícil en teatre: interpretar personatges normals, és a dir, que no estan plens de còlera, de tristesa, de dolor o exultants d’alegria.
L’espai reduït del Teatre Gaudí s’omple amb el mobiliari mínim imprescindible per donar vida a cadascuna de les històries, perquè de fet, són els actors els qui porten el pes de l’obra amb unes interpretacions plenes de proximitat i de complicitat amb l’espectador. És com si estiguéssim observant els veïns a través de l’espiell de la porta, perquè a més a més, aprofiten tots els racons de l’escenari, incloent-hi les escales que hi ha a les grades on seu el públic. Són interpretacions tan reeixides com impactants perquè interioritzen molt els personatges. I encara una altra cosa: mentre que a la majoria de teatres petits i/o privats acostumem a veure obres amb un o dos actors, aquí en veiem fins a sis, o sigui que gairebé podem dir que és un luxe.
No descarto gens que Magnetismes sigui de les obres que la temporada vinent tornin als escenaris barcelonins. L’enhorabona a tots.