La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

LSO

Aquest acrònim no és la deformació d’aquell que es refereix a la substància estupefaent amb la qual s’inspiraven els Beatles, sinó que és la manera com es coneix popularment (a casa seva) una de les millors orquestres del món -si no la millor: la London Symphony Orchestra, que, dirigida per Daniel Harding, dimarts proppassat va oferir un concert absolutament memorable al Palau de la Música Catalana, dins el cicle Palau 100.

El programa va ser deliciós: el preludi i mort d’Isolda -en versió orquestral, la peça titulada Aerial, d’H. K. Huber (compositor nascut el 1943), i la simfonia núm. 7 de Dvórak. No parlaré de la segona perquè de música contemporània no en tinc ni idea i penso que després de R. Strauss ja no hi ha més genialitat en música dita clàssica.

Tan bon punt va començar a sonar Tristan und Isolde, tota jo em vaig envolar cap al mes de febrer d’enguany, quan vaig fer un descobriment inesperat de mi mateixa en sentir aquesta òpera al Liceu: que, malgrat ser una mozartiana de pro, Tristan und Isolde és la meva òpera predilecta. La força que té, tant a nivell musical com conceptual, és brutal, inabastable, abassegadora. La manera com l’LSO va fer brollar el doll de passió i de desencís que conté em va corprendre, em va abduir. És una música que tradueix a la perfecció la filosofia de Schopenhauer: la voluntat és un monstre que se’ns menja per dins i del qual tan sols ens poden alliberar dues coses: la mort o la música. Doncs aquesta música només pot ser la de Tristan und Isolde, perquè darrere seu ho arrossega tot, perquè, com deia un professor d’història de la música, l’acord de sèptima disminuïda resumeix tota l’òpera, ja que expressa la passió i el desencís dels personatges davant d’un amor encès i prohibit. Definitivament, és la mostra que l’art arriba allà on s’acaben les paraules -amb perdó per la literatura, que també és art- perquè toca l’inefable. Costa de creure que aquesta música l’hagi escrita una persona de carn i ossos -i no obro una porta a les teories esotèriques sinó que em faig una interrogació retòrica.

En aquest punt us deixo amb el preludi de l’òpera, i al quart so que sentiu hi escoltareu aquest acord de sèptima disminuïda, que expressa la passió i el desencís que va fins i tot més enllà dels personatges, i que resumeix tota l’òpera.

L’altra obra va ser la simfonia núm. 7 de Dvórak, el compositor txec més cèlebre, especialment per la simfonia del Nou Món, la núm. 9. Sempre he cregut que les altres simfonies són l’estela d’aquesta, i és que totes elles tenen concomitàncies en els temes musicals que les agermanen. És una música que expressa melangia i alhora recull foklore txec, convertit en una obra d’alta volada. La música de Dvórak flueix amb la frescor i la valentia d’un riu clar i net, que en moltes ocasions es converteix en un torrent de foc i de passió que es desborda i esclata de manera lluminosa.

En definitiva, va ser un dels millors concerts que he sentit mai, i fins i tot penso que encara pot superar el que va oferir l’orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam dirigida per Nikolaus Harnoncourt, fa uns anys a l’Auditori. Vaig quedar amb els ulls esbatanats. I per cert, el Concertgebouw torna el gener de l’any vinent al Palau de la Música. 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

  1. Una gran obra. De les millors de R.Wagner. El Preludi es una genialitat, però si ens aturem en el final “Liebestod”

    un enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=qGbmjX7AYyU

    encara es “més genialitat”. Gran exposició de l’obra, tot i que crec que després de R.Strauss, hi han alguns que encara poden ser, com Gorecky, Arvos Part, etc,

Respon a Jeroni Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.