L’habitació blava
Títol: L’habitació blava (basada en La ronda, d’Arthur Schnitzler)
Autor: David Hare
Traductora: Cristina Genebat
Directors: Norbert Martínez i David Selvas
Repartiment: Nao Albet, Maria Rodríguez, Àurea Márquez, David Selvas
Lloc: Teatre Romea
Dates: del 29 d’abril al 10 de juny
Em costa parlar de gèneres que no m’agraden perquè considero que no els faig justícia. Però com que sóc una apassionada del teatre, diré què em va semblar aquesta obra, que a parer meu, pertany al gènere de la pornografia i no voldria jutjar-la a la lleugera, sense advertir el lector dels meus gustos, perquè no se’m titlli de retrògrada. No m’agrada aquest gènere com tampoc no m’agrada el terror, per exemple.
Dit això, abans deia que m’agrada el teatre, i és perquè en essència és text, diàleg, argumentació, però en aquesta obra tot això hi és difuminat. El sexe i els gemecs enterboleixen el text, que vaig trobar realment bo. Els diàlegs són crus, reals, descarnats, entre uns personatges desubicats, desarrelats en l’espai i en el temps. Trobo que si tot hagués estat més insinuat, més suggerit, l’obra hauria guanyat encara més força. No llegeixo mai cap crítica, però n’he volgut llegir d’aquesta obra, i gairebé totes coincideixen a deixar-la pels aires, llevat d’una que vaig trobar a la revista La Finestra Digital. En llegir-la em vaig autoconvèncer que la meva opinió no era “conservadora”.
Els qui l’han elogiat diuen que els actors donen el màxim de si mateixos (en el sentit de treure’s la roba), la qual cosa és innegable, però, cal? Penso que perquè un actor doni el màxim de si mateix dalt de l’escena no és necessari que es despulli del tot. Les passions, fins i tot les més viscerals i tumultuoses, es poden exterioritzar de moltes maneres. Tanmateix, cal reconèixer que el treball actoral és molt bo (David Selvas ha millor molt), transmeten les pors i les angoixes d’uns personatges plens de fel i de sang, que contrasten amb la asèpsia d’una habitació neutra.
Són deu històries diferents encadenades per un dels dos personatges que surten en cadascuna, el vincle de les quals és el sexe, i a partir d’aquí, mostren la seva feblesa, la seva solitud i les seves pors. L’estructura és, doncs, ben interessant i els diàlegs són bons i gens superficials, però prendrien més força si l’activitat sexual no fos tan absolutament explícita, perquè el que fa al capdavall, és distreure l’espectador del que realment passa dalt de l’escenari: que uns personatges sols són incapaços de comunicar-se.