L’estat de la llengua
Ahir llegia un article -magnífic, com sempre- d’Albert Sánchez Piñol al diari Ara. Hi exposava el que molts pensem des de fa temps, i que Joan Solà no es cansava de repetir arreu: els catalanoparlants parlem un català molt empobrit, poc genuí i altament contaminat d’expressions castellanes, no traduïdes sinó directament calcades. És evident que així no podem anar bé de cap manera perquè les expressions, la sintaxi d’una llengua en són l’ànima, allò que la fa diferent de les altres del voltant. Denoten la cosmovisió dels parlants d’aquella llengua.
Ara bé, si tenim en compte l’àmbit en el qual ens movem, és molt difícil parlar un català genuí si no es fa des d’una militància conscient, com és, en part, el meu cas. Els nostres pares i avis deien “bussón” o “aiga”, però parlaven amb unes estructures sintàctiques catalanes. Per entendre’ns, feien servir els pronoms febles i gastaven frases fetes catalanes. Com pot ser que a dia d’avui, en què tots els nens s’escolaritzen en català i tenim una televisió, una ràdio i diversos diaris en català, es parli tant de castellà i un català tan castellanitzat?
Reconec que és una pregunta exasperant a la qual no tinc una resposta suficient ni satisfactòria. Hi ha diversos elements que han contribuït a aquest paroxisme actual. El primer, l’emigració dels anys ’60, que mai no ha quedat ben integrada a casa nostra, atès que quan va arribar, la llengua catalana era absolutament prohibida i amb l’arribada de la democràcia, no van creure que parlar la llengua de la terra que els havia acollit fos important ni tan sols necessari. Aquest fet va impulsar l’adveniment del bilingüisme mal entès a casa nostra, en virtut del qual els catalanoparlants som bilingües i els castellanoparlants, monolingües.
És cert els fills d’aquesta immigració s’han escolaritzat en democràcia i en català, però pel fet que en arribar es van concentrar a l’àrea metropolitana de Barcelona, van crear un macrogueto castellà que encara avui es manté viu, gràcies als mitjans de comunicació en castellà, que són absolutament majoritaris a Catalunya: ràdios, premsa i sobretot, canals de televisió, a banda del cinema i d’una part del teatre.
I nosaltres, catalanoparlants, que cada dia ens sentim més estranys a casa nostra, què podem fer per contrarestar aquesta situació de tanta desigualtat i inferioritat? Com bé diu en Sánchez Piñol, assolint un Estat propi que a base de lleis aconsegueixi rescabalar el català de tot el mal que se li ha infligit durant segles. I ja no parlo només de prohibicions, sinó de minar-lo lentament a través d’anar-lo castellanitzant. No puc entendre que les persones comencin una frase en català i l’acabin en castellà. Què els impel·leix a canviar de llengua? Que no s’adonen de com n’és de perniciós per al català, riure-li les gràcies al castellà?
Quan escolto la gent del PP o de C’s queixant-se de les dites multes lingüístiques amb una mala fe evident, no sé si riure o plorar. Diuen que Catalunya és bilingüe. Doncs jo responc: si Catalunya fos monolingüe en català, el castellà no desapareixiria pas del mapa, perquè té al seu darrere molts estats que el defensen com a llengua oficial. El català només ens té a nosaltres, i per jugar a la primera divisió lingüística, hauria de ser l’única llengua oficial a Catalunya, per estar en igualtat de condicions amb el castellà a la resta d’Espanya.
Com que això no passarà mai mentre Espanya sigui la que és, l’única solució és que Catalunya es doti d’un Estat propi. No és cap radicalisme. És pura supervivència. I com diuen Sánchez Piñol i també Xavier Roig, en això el nostre aliat principal és un PP com més radical millor, perquè així TOTS els catalans obrim els ulls al que realment és Espanya.
Postil·la final: espero que a Barcelona, amb un alcalde catalanista, a partir de l’any vinent tinguem un Grec plenament català.
Totalment d’acord amb el fons de l’escrit.
Discrepo, però, de dues afirmacions que hi fas, i de l’argumentació de Sánchez Piñol.
La primera fa referència a les incorreccions que feien els nostres pares i avis (jo, ai, he de dir ‘els nostres pares i nosaltres quan érem joves’). Esmentes ‘busson’ i ‘aiga’. Tanmateix es tracta de dos casos totalment diferents: ‘busson’ és un castellanisme flagrant; en canvi, ‘aiga’ és un dialectalisme. Ni cal dir que el primer és molt més greu que el segon. Tinc un amic amb arrels al Priorat que de l’electicitat en diu ‘l’electra’, i es veu que no és l’únic. No diré pas que abusar dels dialectalismes sigui una actitud òptima, però certament és molt menys greu que farcir el discurs de castellanismes.
Segona discrepància: sense menystenir la importància dels trets sintàctics, allò que de debò caracteritza una cosmovisió no és la sintaxi, sinó el lèxic en tant que repertori semàntic. Per posar un exemple – i sense ganes de trepitjar cap ull de poll – la confusió, cada cop més estesa entre ‘sentir’ i ‘escoltar’ – i ‘sentir-hi’. Quan dius ‘Quan escolto els del PP…’, la frase és menys genuïna que un apòstrof en portuguès. Suposo que vols dir ‘quan sento els del PP…’, perquè no sé imaginar-te ‘escoltant els del PP…’.
Pel que fa a Sánchez Piñol, no s’hi val a badar: els fons de la seva argumentació és absolutament nociu, tant en l’article que esmentes com en l’anterior que blasmava el qualificatiu de ‘nacionalista’. Contraposant-nos a una tribu que conviu amb els bantús i ha abandonat la seva llengua pròpia – que alguns diuen que no ha tingut mai – afrima, molt resumidament, que la nostra dèria a parlar català és perquè és l’única manera de distingir-nos dels espanyols. Però s’oblida de dir, en esmentar els punts de coincidència amb aquests- des dels problemes de l’arquitecte al pagament de la hipoteca – són comuns a tota la societat europea, si més no la central i occidenta. Digueu-li tanmateix a un francès que parla francès ‘només’ que per a distingir-se d’un alemany!