La síndrome de Stendhal

Mai no he sortit decebuda del teatre en veure una obra dirigida i/o interpretada per Josep Maria Pou. Aquest cop tampoc, malgrat algunes crítiques negatives que he llegit sobre Prendre partit. Tracta un tema que em fascina com és la relació entre l’art i la política, i a més, és una obra amb dos personatges molt potents que obre una colla d’interrogants i no en tanca cap, sinó que trasllada el dubte a l’espectador perquè aquest prengui partit, tal com diu el títol de l’obra de Harwood.

En si, l’obra no és tant una història amb plantejament, nus i desenllaç, com la presentació d’una circumstància crucial de la història de l’Europa contemporània. És una mena de retrat d’un fet concret: les entrevistes prèvies que el Major Steve Arnold va fer a Wilhelm Furtwängler de cara a la preparació per al judici que s’havia de celebrar al Tribunal de Desnazificació, l’any 1946. La conversa és dura, aspra, agra i el militar americà supura odi i menyspreu envers el director, la música clàssica i gairebé la cultura europea. El dilema que la situació destil·la és el següent: art i política poden seguir camins completament divergents? Furtwängler assegura que sí, mentre que el Major Arnold està convençut que en les circumstàncies que es van viure sota el règim nazi, això era totalment impossible.

Personalment, subscric tot el que el personatge de Furtwängler diu a l’obra, que la música no té res a veure amb la política i que la seva missió és elevar la cultura d’un país i l’esperit dels homes. Ara bé, no és menys cert que ell va acceptar totes les prebendes que el règim nazi li va atorgar perquè era un gran director d’orquestra i el veneraven. En una situació tan difícil què han de fer els artistes? Una cosa que li retreu el Major Arnold és no haver emigrat d’Alemanya, tal com ho havien fet molts col·legues seus. Furtwängler diu que s’estimava el seu país. No pararíem de trobar arguments a favor de l’un i de l’altre, per això l’obra duu aquest títol.

Tant la tria de la peça com la interpretació em van semblar magistrals, malgrat que aquesta funció ha tingut un començament accidentat, ja que qui havia de fer el paper del militar americà era Joel Joan, però va haver de cancel·lar per malaltia, i en lloc seu hem pogut veure un esplèndid Andrés Herrera. Ell fa el paper del militar exaltat i rude que ve a conquerir els vençuts i a humiliar un home que no entén ni vol entendre. Aquest home és Josep Maria Pou, que encarna el qui es considera el millor director d’orquestra de tots els temps, Wilhelm Furtwängler. Tothora té una actitud distant, serena i resignada. No pensa oposar resistència, però defensarà les seves idees a peu i a cavall fins on calgui.

Herrera i Pou són el contrapès perfecte l’un de l’altre, malgrat que el primer té força més paper que el segon. Al seu darrere hi ha uns magnífics Anna Alarcón i Pepo Blasco, secundaris de luxe, i també Sandra Monclús i Sergi Torrecilla, més discrets. El muntatge i el vestuari són molt encertats, ja que ens recorden perfectament l’ambient i l’estètica dels anys quaranta, gairebé de manera cinematogràfica. Al mig de l’escena, Furtwängler es disposa a ser jutjat i vexat, i és que poc sovint tenim l’ocasió de veure la justícia que van impartir els guanyadors de la guerra un cop derrotada la barbàrie nazi.

Títol: Prendre partit
Autor: Ronald Harwood
Traductor: Ernest Riera
Director: Josep Maria Pou
Intèrprets: Andrés Herrera, Josep Maria Pou, Anna Alarcón, Pepo Blasco, Sandra Monclús, Sergi Torrecilla
Espai: Teatre Goya Codorniu
Dates: del 6 de desembre a l’1 de febrer

Valoració: 5/5