La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Les propietats de l’aigua

La Marta pensa que li sobren tres quilos. Encara que tots els qui l’envolten li diuen que està perfecta, ella sap que d’uns mesos ençà ha guanyat tres quilos que vol perdre sigui com sigui. El que no pot entendre de cap manera és per què no s’aprima. Menja poc i sa, beu molta aigua, fa exercici, o sigui que no té ni idea de quin és l’hàbit que, canviant-lo, li permetrà tornar al pes que tenia uns mesos enrere. Encara que no ho exterioritza per no semblar excèntrica, la processó li va per dins.

– Marta, si tant et preocupen aquests quilos, hauries d’anar al metge i preguntar-li com els pots perdre, tot i que jo trobo que no et sobra res. -Li diu la seva mare, armada de paciència.

– No, és absurd, el metge em dirà que no estic grassa, i de fet, tindrà raó. És cosa meva.

– Ah, ho veus? Tu mateixa admets que això que tens és una obsessió sense fonament.

– Una obsessió no, és una espineta que duc clavada i que vull treure’m. Per què m’he engreixat aquests tres quilos i no aconsegueixo treure-me’ls?

Aquesta conversa l’han tinguda infinitat de vegades, per no arribar mai enlloc. A cap de les dues no els agrada parlar-ne. A la mare, perquè creu que la seva filla és un pèl paranoica i que veu fantasmes. A la filla, perquè sap què en pensa sa mare i sap que té raó.

Un dia que la Marta arriba a casa tota acalorada i assedegada, s’adona que no hi ha cap ampolla d’aigua. S’han acabat i cal anar-ne a comprar més, però per un cop, beurà aigua de l’aixeta. Està convençuda que amb la set que porta i seca com té la boca, ni se n’adonarà del mal gust de l’aigua de l’aixeta. En beu un got ple en pocs glops.

L’endemà, com cada dia, es pesa i amb alegria, s’adona que ha perdut un quilo. No se’n sap avenir, que per fi el seu cos comenci a baixar de pes. No té ni idea de què ha menjat o begut, o què ha fet per baixar aquest quilo, però està tan contenta, que no para a preguntar-s’ho gaire estona. Perquè és una cosa psicològica i ella ho sap, el fet d’haver perdut aquest quilet li retorna el bon humor que havia deixat enrere, les ganes de fer coses i l’entusiasme per la vida.

En realitat, si s’ho para a pensar fredament, racionalment, no sap per què està entestada a perdre tres quilos -bé, ara només dos. Ella sap que és prima, atractiva, que es pot posar la roba que vulgui i que els nois s’hi fixen. Així doncs, per què aquesta mania? No ho té clar, però és així com ho viu. És molt perfeccionista i associa la perfecció a un cos prim, àgil i manejable. Concretament al d’una ballarina.

Un dia quan va al gimnàs, s’oblida l’ampolleta d’aigua, i acaba bebent-ne un got de l’aixeta. Li passa com la vegada anterior: se sent tan cansada i baldada de l’exercici i de la calor, que aquella aigua carregada de metalls li sembla nèctar diví. Tot és subjectiu, pensa. Sap que anant al gimnàs no s’aprimarà, però hi va perquè li agrada, la fa sentir bé i la manté àgil. Ser ballarina és la seva vocació frustrada i quan fa gimnàstica, per un moment fa volar la imaginació i pensa que és dalt d’un escenari ballant la Giselle.

L’endemà, quan es torna a pesar, veu que s’ha aprimat un altre quilo, amb la qual cosa ja només li’n sobra un! No se’n sap avenir de l’alegria. Però aquest cop sí que escodrinya més la causa d’aquesta pèrdua de pes. Ella no ha fet res de diferent del que fa habitualment, ha menjat i ha begut les coses de sempre en les mateixes quantitats, i ha fet les mateixes classes de gimnàstica que sempre. Aleshores, què volen dir aquestes dues baixades de pes? Què podria explicar-ho? No se sent tan amoïnada com encuriosida.

Està radiant de felicitat però, essent que és quelcom imperceptible, no vol comentar-ho a ningú, perquè sap que li diran que no menja i que deixi de fer animalades. Com que és una persona curiosa de mena, no pararà quieta fins que no esbrini el perquè de la pèrdua de pes. Comença a fer tombs al voltant del que ha menjat i ha begut els darrers dies. Res, no hi ha res d’anormal, d’extraordinari. Aleshores rep una trucadaal mòbil.

– Bona tarda, amb Marta Salvador, si us plau?

– Sí, sóc jo.

– Ah, hola, li truquem del gimnàs Sicoda, del qual vostè és sòcia, per informar-la que hem instal·lat Osmotic a les aixetes d’aigua de beure, amb la qual cosa s’estalviarà de dur una ampolleta d’aigua mineral, si és que en duia.

– Molt bé, moltes gràcies. Adéu.

La setmana següent torna al gimnàs, alliberada de l’ampolleta d’aigua, amb el pes que s’estalvia, i, efectivament, troba que l’aigua que surt de l’aixeta és ben bona, tot i que no sap si el cansament contribueix decisivament a fer-ho semblar. Però li és igual. Calcula que en beu l’equivalent a dos gots. Sap que beure aigua és vital per dur una vida saludable i, a més, per aprimar-se.

L’endemà, quan es pesa, veu que ha perdut dos quilos més. Ara sí que comença a preocupar-se de debò. Es mira el cos nu al mirall. Encara no se li veuen els ossos, però clarament està més prima que fa un mes. Quatre quilos ja es noten, i tem que la gent que l’envolta li faci comentaris. El que sí que ja cerca de manera seriosa és el motiu pel qual s’aprima, perquè no és natural. Pensa en l’aigua del gimnàs filtrada amb Osmotic. Però per quins set sous allò hauria de fer-li perdre pes?

Decideix fer una prova a casa. A repèl, beu dos gots d’aigua de l’aixeta. Després s’atipa de galetes i per sopar fa unbon tec. L’endemà la bàscula marca dos quilos menys. Ara sí que veu que és quasibé segur que allò que la fa aprimar és l’aigua de l’aixeta! Però no pot ser, des de quan aquesta aigua té propietats, diguem-ne diürètiques? En realitat no sap com definir les propietats que té, però comença a tenir clar que per cada got que es beu d’aquesta aigua s’aprima un quilo, i això, evidentment, és una cosa que no pot ser.

No gosa explicar-ho a ningú. Té por que la prenguin per grillada. Llavors li vénen una pila de preguntes: només li passa a ella? El seu cos fa una reacció estranya en contacte amb l’aigua de l’aixeta? Si en begués dos gots diaris durant un mes acabaria per fondre’s? Està perplexa. Encara no és conscient de les conseqüències d’aquesta reacció del seu cos.

Fins que un dia la seva mare li diu que instal·laran un Osmotic a casa, i així s’estalviaran haver d’anar a comprar aigua i de carretejar les ampolles o les garrafes. Aleshores la Marta no sap què fer. Li ha de dir la veritat del que li passa? És un fenomen gairebé paranormal, l’espanta a ella mateixa i tot, i té por de la reacció de qualsevol persona a qui li digui. És per això que decideix guardar-se el secret per a ella i començar a buscar pis per independitzar-se.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.