La síndrome de Stendhal

De tant en tant és bo recordar què commemorem exactament l’11 de setembre. M’imagino que tots els qui llegiu aquest bloc ho sabeu, però a mi m’agradaria parlar de les institucions que van sobreviure durant dos segles –amb prou dignitat–  en un marc polític i governatiu que els era aliè i hostil, des de Ferran el Catòlic fins a Felip V. Estic parlant dels anomenats ‘Tres Comuns’, és a dir: les Corts, la Diputació del General i el Consell de Cent.

El primer que trobo important de
remarcar és que no ens podem mirar aquestes institucions i llur funcionament
amb els nostres ulls postil·lustrats, atès que la divisió de poders va ser una
cosa inexistent durant l’edat mitjana i l’edat moderna. El poder governatiu
(avui en diríem ‘executiu’) feia també funcions judicials, i això era la norma. Fet aquest incís,
em disposo a parlar dels Tres Comuns.

En primer lloc, cal dir que la
Corona catalanoaragonesa funcionava com un veritable estat federal, tant és així
que cadascun dels regnes –llevat del de Mallorca– celebrava corts pròpies. Si
algun cop se celebraven conjuntes per a tots els regnes, això s’acabava
convertint en una deliberació a part per a cadascun. És per això que les lleis
de Catalunya són les Constitucions, mentre que les lleis d’Aragó i les de València
són els Furs. La cort general servia per promulgar lleis, que sempre eren
paccionades. Això vol dir que s’havien de consensuar entre el rei i els Braços –la
Cort estava integrada pel braç militar o nobiliari, l’eclesiàstic i el reial,
que era el poble. Així, si les lleis aprovades eren les estatuïdes pel rei,
esdevenien Constitucions. Si eren estatuïdes pels Braços, Capítols de Corts. Un
cop acabada la deliberació, els Braços oferien el donatiu preceptiu al rei per
tal que pogués sufragar, entre altres coses però de manera especial, les guerres que tingués entre mans –en època de Pere
III el Cerimoniós els donatius foren força quantiosos per aquest concepte.

La celebració de corts era una cosa més aviat feixuga i és per això que, malgrat que el 1283 se’n va determinar una periodicitat anual, el 1301, sota el regnat de Jaume II, es va decretar que se celebrarien cada tres anys. Pere III va ser el rei que, com en tantes altres matèries institucionals, va forjar-ne l’estructura essencial. A cada convocatòria de corts, les negociacions parlamentàries entre el monarca i els Braços -també anomenats ‘General’-, finalitzaven amb l’aprovació de la nova legislació per al govern de la terra, la reparació de greuges i el donatiu al monarca com a contrapartida. La col·lecta era una cosa que es feia un cop acabada la celebració de corts, amb la qual cosa a la Cort de 1289 es va crear la primera diputació estamental encarregada de fer l’aplega. En època de Pere III, la necessitat d’un òrgan permanent que continués la feina feta a la Cort general, va convertir aquella diputació puntual en permanent, i així és com va sorgir la Diputació del General, també anomenada ‘Generalitat’. Concretament va sorgir a la Cort de Cervera de 1359, data que es considera com el naixement de la institució de la Generalitat.

La Diputació del General era una institució que s’encarregava de recaptar tributs i de vetllar pel patrimoni del General (la representació estamental de la Cort), que havia de quedar clarament diferenciat del reial. Els tributs del General s’anomenaven ‘generalitats’ o drets del General, i ja van quedar instaurats des del naixement de la institució com a fiscalitat permanent, a diferència del donatiu de la Cort, que era puntual. A l’edat moderna, vista la manca d’un monarca propi, la Diputació del General es va convertir en el veritable òrgan governatiu de Catalunya (n’hi havia una per a cada regne de la Corona catalanoaragonesa, igualment com les corts se celebraven separadament).

El Consell de Cent era l’assemblea consultiva del govern municipal de Barcelona. A l’edat mitjana, les autoritats governatives municipals eren els batlles, que podien ser reials o senyorials, en funció de la titularitat de la terra on exercien l’autoritat. Cal recordar que Catalunya era plena de dominis senyorials els senyors dels quals eren precisament els qui no volien deixar que el rei fes la seva i li volien condicionar la governació a través de la Cort. El gran poder oligàrquic català fou el que va fer possible unes institucions tan originals arreu d’Europa.

Però el 1412, amb el Compromís de Casp i la irrupció a la Corona catalanoaragonesa d’un monarca forani, tot va començar a canviar. Bona prova d’això fou la guerra que es va produir de 1462 a 1472 entre Joan II i la Generalitat. Entremig hi va haver la pugna per la primogenitura del rei, i mentre la Generalitat es va decantar pel príncep Carles de Viana, Joan II, instigat per la seva segona dona, Joana Henríquez, va optar per Ferran (el Catòlic). Fou una guerra entre la voluntat d’un poder absolut per part del rei i una oligarquia que volia mantenir els seus privilegis i les lleis paccionades mitjançant les institucions catalanes. 

Els segles XVI i XVII, amb la irrupció de la Monarquia Hispànica sorgida dels Reis Catòlics, la Corona d’Aragó quedà subsumida dins un regne que era un magma de territoris dispars amb la sola figura del rei com a denominador comú. Així, les institucions catalanes, els Tres Comuns, van continuar, però ara sota la supervisió del virrei o lloctinent, que ocupava les funcions del rei, que gairebé mai no era a Catalunya. De Corts només se’n van celebrar el 1599 i el 1626. Després va haver-hi la Guerra dels Segadors, en què la Diputació del General es va aixecar contra Felip IV i la Unión de Armas, que volia que els soldats castellans s’allotgessin als masos catalans en la guerra contra França.

L’agonia de les institucions catalanes, doncs, fou lenta però inexorable, i el cop de gràcia li vingué amb el Decret de Nova Planta, que les suprimia de socarel. Cap rei absolut no podia tolerar que hi hagués institucions que li condicionessin la governació del país. Catalunya, doncs, va tenir els òrgans de govern més avançats d’Europa abans que ningú, però des dels Reis Catòlics van quedar petrificats a l’edat mitjana i no van poder evolucionar cap a formes més modernes perquè el sostre reial ho impedia. Els Habsburg mai no van tenir gaire interès en la Corona d’Aragó -si no era per demanar-los diners a les Corts-, en part perquè amb la descoberta d’Amèrica, l’activitat econòmica va passar a bascular a l’Atlàntic i el Mediterrani va perdre la puixança que havia tingut a l’edat mitjana, en què Barcelona era una capital temible, tal com recordaven els genovesos.

Per acabar, voldria recomanar un parell de referències: el magnífic llibre de Víctor Ferro, El dret públic català: les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, per aprofundir en allò que institucionalment era Catalunya abans del desastre, i, d’altra banda, un lloc web per assabentar-se de manera fàcil i ràpida de què va perdre Catalunya amb el Decret de Nova Planta.