Les contes d’Hoffmann
Títol: Les contes d’Hoffmann
Música: Jacques Offenbach
Llibret: Jules Barbier, basat en tres contes d’E. T. A. Hoffmann
Intèrprets: Michael Spyres (Hoffmann), Kathleen Kim (Olympia), Natalie Dessay (Antonia), Tatiana Pavlovskaya (Giulietta), Michèle Losier (La musa/Nicklausse), Laurent Naouri (Lindorf)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Stéphane Denève
Director d’escena: Laurent Pelly
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 14 de febrer
Aquesta òpera havia de ser un dels plats forts de la temporada d’enguany del Liceu, però al final hi ha hagut canvis que l’han deixat en ben poca cosa. Em refereixo al repartiment, que havia d’estar encapçalat pel tenor Vittorio Grigolo com a Hoffmann i la soprano Natalie Dessay com a Olympia, Antonia i Giulietta. Aquesta parella perfecta i radiant haurien fet brillar aquesta preciosa òpera en tota la seva esplendor. Però Grigolo ha estat substituït per un tenor discret i mediocre, i Dessay només ha fet el paper d’Antonia.
Les contes d’Hoffmann és una òpera curiosa que està integrada, tal com en diu el títol, per tres contes protagonitzats pel seu autor: l’escriptor romàntic alemany E. T. A. Hoffmann. Les històries contenen tots els elements propis del romanticisme: misteris, fantasmagories, elements irracionals i sobrenaturals, a banda d’amors impossibles. En aquest sentit, l’escenografia va quedar molt ben resolta a l’hora de plasmar aquest ambient misteriós, especialment al segon acte, el d’Antonia, amb una habitació blava plena d’escales que s’apropaven i s’allunyaven, i que recordaven les dels dibuixos d’Escher. A través de les finestres s’hi veien espirals en moviment clarament inspirades en Vertigo d’Alfred Hitchcock. Era ben bé una escena de suspens, gairebé de por psicològica.
Quant als cantants, com he dit abans, van ser mediocres en conjunt. Certament, Natalie Dessay va brillar amb llum pròpia i va destacar per damunt de tots els altres, però també és veritat que no té els aguts esplendorosos que tenia abans i no sé si hauria estat capaç de fer l’Olympia que havia fet fa anys amb uns sobreaguts espectaculars. Tot i així, és una cantant molt sòlida, amb una veu ferma i plena en el registre de soprano lírica. És l’única soprano lleugera que ha estat capaç de fer el pas i abordar amb comoditat el repertori de lírica. Michael Spyres va ser un Hoffmann mediocre, discret i apagat. Té una veu amb problemes evidents de projecció que és incapaç de fer aguts si no és en pianíssim, i a mesura que avançava l’òpera, més se li notaven les mancances. Cal destacar també l’Olympia de Kathleen Kim, amb uns picats magnífics, malgrat que els sobreaguts li van quedar plans i opacs. Escènicament, va ser una Olympia deliciosa, amb una expressivitat de moviment molt notable. En canvi, la Giulietta de Tatiana Pavlovskaya va ser molt decebedora, amb una veu indefinida i cantant amb poc convenciment, com qui no vol la cosa. També cal dir que el tercer acte va estar molt escapçat i així, per exemple, va començar directament amb la Barcarola cantada per Giulietta i Nicklausse, saltant-se’n la versió instrumental que la precedeix. Laurent Naouri va resultar un baix-baríton prou convincent, amb autoritat en tots els papers que va representar.
Personalment, m’agrada molt l’òpera francesa, i Les contes d’Hoffmann té la peculiaritat dels elements sobrenaturals que li confereixen un aire de misteri, com també passa amb Der Freischütz, de Weber, una altra gran òpera romàntica. Per això sap greu no haver aconseguit trobar un repartiment de primera divisió per abordar-la. Aquest cop vam gaudir d’una escenografia magnífica, especialment adient per a l’òpera, però va fallar la interpretació vocal. Llàstima.