La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

L’elisir d’amore

Títol: L’elisir d’amore
Autor: Gaetano Donizetti, amb llibret de Felice Romani
Repartiment: Nicole Cabell (Adina), Javier Camarena (Nemorino), Àngel Òdena (Belcore), Simone Alberghini (Dulcamara), Eliana Bayón (Gianetta)
Director: Daniele Callegari
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Data: 11 de novembre

La veritat és que no hi ha paraules per qualificar una funció tan esplèndida com la que es va veure ahir al Liceu. Va ser pletòrica a tots els nivells: vocal, instrumental, escenogràfic i musical en general. L’elisir d’amore és una òpera preciosa i divertida amb un llibret enginyós i ben trobat, els cantants van estar tots magnífics, l’orquestra i el cor van fer un gran paper i el muntatge escènic va estar absolutament a l’altura de l’argument. Va ser tan electritzant, que per primer cop vaig passar calor al Liceu.

Feia set anys de la darrera producció de L’elisir al Liceu, amb una Angela Gheorghiu discreta i un Giuseppe Filianotti els galls del qual mai no oblidarem, per més que s’hagi reciclat. El motiu principal que em va impel·lir a treure entrada per aquesta nova producció era el tenor mexicà Javier Camarena, que vaig veure l’any passat al Metropolitan de Nova York interpretant el comte d’Almaviva a Il barbiere di Siviglia, al costat d’un Peter Mattei espectacular. És un tenor rossinià, a l’estil Juan Diego Flórez, però amb una veu més ampla, la qual cosa el fa apte per a un repertori més ampli. Camarena té alhora les agilitats que requereix Rossini i el gruix per fer la gran majoria de papers belcantistes i també per explorar l’òpera francesa, terreny en el qual ja ha dit que es vol endinsar. Té una veu preciosa, una tècnica perfecta, una línia depurada i un estil molt personal, ple de sensibilitat. A més a més, té un gran component artístic com a actor, i és que va saber donar a Nemorino totes les qualitats del personatge: un jove tímid, enamorat, dolç, sincer i ingenu.

El meu fragment preferit d’aquesta òpera és el duo entre Adina i Dulcamara del segon acte, el trobo divertit i ple de picardia i cada personatge vol triomfar i imposar-se amb les seves armes. Nicole Cabell va ser una Adina esplèndida, amb una veu estreta i perfectament adequada al personatge. Va cantar tothora amb gran seguretat i domini, llevat d’un petit lapsus que va tenir precisament en aquest duo amb Dulcamara. Potser se li podria retreure que li falta un pèl d’agilitat per abordar els trossos més ràpids, però és una cosa molt menor que va contrarestar de sobres amb una gran tècnica i una veu preciosa. Simone Alberghini com a Dulcamara va ser potser el menys excel·lent de tots. La qual cosa no vol dir que ho fes malament. Pel meu gust li falten una mica de greus, però la caracterització va ser magnífica, tant pel que fa a la veu com a la part actoral.

Doncs bé, després d’aquest duo tan espectacular, ve una de les àries més famoses de la història: “Una furtiva lagrima”, en un moment en què el nivell ja no podia pujar més perquè era estratosfèric. Però Javier Camarena va fer el miracle: va cantar l’ària a un ritme lent, amb una delicadesa que semblava una carícia de seda damunt la pell, i al final va espaiar les frases amb unes pauses que van aconseguir crear uns breus moments de tensió i d’expectativa que a mi em van fer caure literalment una llàgrima d’emoció.

Cal no desmerèixer gens el Belcore d’Àngel Òdena, un baríton català a l’alça, amb una veu gran que a vegades li costava controlar, que va encarnar el sergent fatxenda amb autoritat i amb una interpretació molt divertida, ja que fa l’entrada per la platea. Eliana Bayón va fer una Gianetta molt convincent, amb veu ferma i segura.

L’orquestra va sonar com poques vegades ho fa en òpera italiana, i concretament, belcantista. Daniele Callegari va aconseguir treure’n el millor, amb corda i vent equilibrats i un so conjunt potent i sense mancances. El cor també va estar a l’altura, amb un so compacte i ple de matisos.

La producció escènica, la de Mario Gas que ja havíem vist dues vegades, és perfecta i malgrat que desplaça l’acció en el temps, l’acompanya amb un rerefons costumista i ple de detalls. Per últim, cal no oblidar que el llibret de l’òpera, aquest cop sí que està ben trobat: és divertit, enginyós, com un conte amb final feliç. Els personatges, caricaturescos i tendres, desperten els sentiments més nobles, fins i tot el xarlatà Dulcamara. I per reblar el clau, després de tota la corrua d’aplaudiments, el director ens va obsequiar amb la repetició del final, on Dulcamara s’acomiada bo i fent propaganda del seu elixir d’amor que tot ho guareix.

Una funció rodona que em va emocionar i em va fer riure, que em va tocar el cor i que tornaré a veure. Poques vegades passa, de tocar el cel amb els dits dues vegades.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.