Le nozze di Figaro
Títol: Le nozze di Figaro
Autor: música de Mozart; llibret de Lorenzo Da Ponte
Intèrprets: Rosemary Joshua (comtessa), Pietro Spagnoli (comte), Sophie Karthäuser (Susanna), Konstantin Wolff (Figaro), Anett Fritsch (Cherubino), Isabelle Poulenard (Marcellina), Thomas Walker (Don Curzio/Basilio), Marcos Fink (Bartolo/Antonio), Lore Binon (Barbarina)
Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Freiburger Barockorchester
Director: René Jacobs
Lloc: Palau de la Música
Data: 3 de desembre
Aquesta és la segona entrega de les òperes de Mozart que René Jacobs durà al Palau de la Música al llarg de quatre temporades consecutives del cicle Palau 100. L’any passat vam gaudir d’una flauta màgica esplèndida, i enguany ha tocat el torn de la primera col·laboració Mozart-Da Ponte: Le nozze di Figaro, potser la més perfecta de les tres que van compondre junts, ja que no és només musicalment insuperable, sinó que argumentalment és un engranatge perfecte de peces que casen entre si com un rellotge de precisió. Al capdavall, és una comèdia d’embolics que pren com a base la peça teatral de Beaumarchais.
La Freiburger Barockorchester, amb instruments d’època, va sonar esplèndidament, dirigida per un Jacobs molt inspirat. Era Mozart en estat pur, elegant, amb un so i un ritme perfectament adequats a cada tros, que dibuixaven els caràcters, les situacions i els conflictes múltiples que hi ha presents a l’obra. A l’orquestra de Jacobs va sumar-s’hi el Cor de Cambra del Palau de la Música, molt efectiu, amb un so compacte que va arrodonir el conjunt. I encara és de destacar l’actuació de dues de les sopranos que van fer dos paperets solistes, i que van cantar amb veus sòlides, molt ben projectades, amb aguts abordats amb seguretat i sense excés de vibrato, com és habitual en cantants mediocres.
Pel que fa a l’elenc de solistes, s’ha de dir que en conjunt, no va ser tan bo com el de l’any passat. La intèrpret més destacable va ser la Susanna de Sophie Karthäuser, una soprano amb una veu dúctil i uniforme, dolça i amb bon legato, que va cantar amb molta gràcia l’ària “Venite inginocchiatevi”, i que va fer gala d’uns aguts sòlids, un bon frasseig i d’estil mozartià ben assimilat. Al seu costat, l’altra cantant destacable va ser el Cherubino d’Anett Fritsch, una joveníssima soprano amb una veu preciosa i molta personalitat, però a qui va faltar massa vocal en el registre central per fer més contrast amb la tessitura de soprano de Susanna i de la Comtessa. La Comtessa va ser Rosemary Joshua, la soprano que havíem vist l’any passat en una interpretació gloriosa de l’oratori de Händel Belshazzar, acompanyada per Les Arts Florissants, dirigits per William Christie. Ja em va sobtar veure el seu nom anunciat per fer la Comtessa, ja que és una soprano lleugera que es troba còmoda en les agilitats. Com es podia esperar, la Comtessa li va venir gran, no tenia prou amplada de veu per abordar un personatge molt líric que necessita una veu sostinguda, capaç de fer notes llargues molt seguides i sovint en un registre central. Joshua va patir en les dues àries, especialment en el “Dove sono”, on va respirar en moments prohibits perquè tallava frases. Va ser una llàstima que una cantant tan bona no abordés un paper adequat per ella.
Pel que fa a la part masculina, Pietro Spagnoli l’hem vist alguns cops al Liceu, és un baríton de timbre atenorat amb una veu indefinida que fa una mica de mal sentir perquè li falta personalitat i és inclassificable. Cal dir que malgrat aquest defecte canta prou bé, amb una bona línia, però on se li va veure el llautó va ser a l’ària, “Hai già vinta la causa”, en què es va sentir una columna monolítica de so, sense matisos d’intensitat ni d’entonació, sense diferenciar les dues parts de l’ària, que no va suscitar emoció ni empatia. El Figaro de Konstantin Wolff no va ser pas millor. Al principi semblava un gran baríton, de l’estil de Thomas Allen, però de seguida es va veure que tenia problemes greus de projecció que li impedien abordar el registre agut amb suficiència. És una vertadera llàstima, atès que la veu és ampla i preciosa, però quan s’enfilava patia i feia patir molt, i especialment a la segona part del “Non più andrai” va fer unes coses bastant estranyes que no s’ajustaven a la partitura. La resta d’intèrprets van ser prou correctes. Cal destacar el Bartolo de Marcos Fink, que potser va anar un pèl just d’aguts a l’ària de la “vendetta”. Per últim, és de justícia mencionar la meravellosa Barbarina de Lore Binon, una soprano joveníssima amb bona tècnica i un estil depuradíssim.
Tornant a Jacobs, només tinc un retret a fer-li: el farciment absolutament excessiu d’ornaments que va posar a l’ària “Voi che sapete”, que amb prou feines si se’n coneixia la melodia, amb tanta garlanda musical. Amb menor mesura, aquest vici també el va encomanar al famosíssim duo “Sull’aria”, que ja de per si té prou melismes i al qual no cal afegir res de res. Novament, com a La flauta màgica, va ser una òpera semiescenificada, aquest cop amb més elements, i és que Le nozze di Figaro és, essencialment, una obra de teatre en què la lletra fa referències constants a elements físics i de mobiliari. La solució que es va poder veure al Palau va ser senzilla, però enginyosa i divertida. Esperem amb candeletes el Don Giovanni de l’any vinent.