La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Las cosas que faltan

Aquest mes d’agost ens ha visitat una companyia d’Albacete, Clipes Producciones Teatrales, que ens ha dut una obra d’un autor totalment desconegut per mi com és José Pascual Abellán. He de dir que ha estat un descobriment formidable. Las cosas que faltan és una obra molt ben travada i estructurada que planteja un gran dilema ètic. És contundent i fa rumiar perquè posa damunt la taula el tema de la paternitat de les parelles homosexuals i el deixa sense resoldre. El plantejament és cru i aborda tots els punts de vista, tant el dels progenitors com el de la possible mare de lloguer.

Estructurada en tres parts, presenta tres personatges amb punts de vista propis i no coincidents. Dels dos homes, l’un té unes ganes boges de ser pare, mentre que l’altre s’ho mira amb molta distància i reticència. La segona part és un salt enrere en el temps, quan van contactar amb la dona que no tan sols llogaria el ventre per gestar la criatura, sinó que també hi posaria la seva llavor, el seu òvul. A la tercera part tot ha canviat, la nena ja té mig any i el pare reticent es converteix en el primer defensor de la seva filla, però aleshores rep la visita de la mare, que la reclama perquè n’és la mare biològica. El conflicte ètic, moral i judicial està servit.

Ara bé, a l’obra li manca un punt d’imparcialitat, perquè tot i que el sentiment d’una mare és comprensible, no podem evitar posar-nos al costat dels pares, que han fet tot el procés de manera molt escrupolosa. En qualsevol cas, aquesta peça obre un meló molt punxegut a l’estat espanyol com és la legislació de la maternitat subrogada, legal i regulada en alguns països. Qui té més dret sobre la criatura, els pares que l’han desitjat amb totes les forces o la dona que ha llogat el seu ventre per diners i que l’ha parit?

Las cosas que faltan m’ha agradat perquè té un equilibri perfecte entre intel·lecte i sensibilitat, ens fa rumiar però també ens emociona, i una de les claus és la creació de tres personatges molt sòlids, diferents entre si, amb conviccions fermes però no indestructibles. Els tres actors són Paco Blázquez, Denís Gómez i Ana Casas. Gómez ara ja no ens és del tot desconegut, des que el podem veure a la sèrie El faro que s’emet diàriament a TV3. És el millor de tots tres, el més natural i creïble, un advocat que és  alhora el més idealista i el més pràctic. Paco Blázquez, la seva parella, fa una interpretació menys aconseguida, i Ana Casas, la mare, és la més postissa dels tres. Més que una interpretació dramàtica, sembla que faci un exercici teatral.

Però la interpretació dels actors no aconsegueix entelar gens ni mica un text concís i brillant que l’encerta de ple en el tema que aborda i que no tenim resolt. Personalment, no crec que llogar un ventre per a la gestació de la criatura d’altri sigui cap monstruositat, sempre que es tracti només del ventre, i no de l’òvul. Aleshores sí que la cosa canvia de debò. Las cosas que faltan és una obra original perquè aborda un tema molt nou i ho fa presentant totes les posicions, amb molts arguments i una gran elegància dramàtica. Tinc clar que no em tornaré a perdre cap obra de José Pascual Abellán, i de cara al setembre en ve una altra també al Versus Teatre, titulada precisament Versus.

Títol: Las cosas que faltan
Autor i director: José Pascual Abellán
Intèrprets: Denís Gómez, Paco Blázquez, Ana Casas
Espai: Versus Teatre
Dates: de l’1 al 31 d’agost

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

  1. “El plantejament és cru i aborda tots els punts de vista, tant el dels progenitors com el de la possible mare de lloguer.”

    El punt de vista de la criatura, on queda? Perquè crec que es parla molt dels drets dels adults, i gens dels no-nats.

    Atentament

    1. Els nonats no existeixen!?
      Aleshores, què és el que es veu a les ecogràfies? Són imaginacions de quatre llunàtics? En un avortament, què és el què hi ha?

      Si un paga a una mare de lloguer, perquè ho fa? Si no hi ha res dins la mare de lloger, perquè llogar-la?

      Una criatura, quan neix, com es que existeix “del no res”? Trobo molt extranya la seva afirmació: “si un ser humà no neix (o sia, no surt del cos de la mare), no existeix; en canvi, si neix (si surt del cos de la mare) si que existeix”.
      Kafkia, tot plegat.

      Cientificament, el no-nat és un ser tant vivent com pot ser la mare o els [suposats] pares. Té el mateix ADN un fetus que aquest mateix fetus ja desenvolupat i amb 30 anys de vida, per exemple. I és un ADN diferent al de la mare i, per suposat, als dels [suposats] pares.

      Atentament

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.