La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La síndrome de Stendhal

Avui obro aquest bloc amb la intenció d’escriure cada dia un bocí de
les meves experiències culturals, sobretot. L’he titulat així perquè,
tot i que em penso que jo no la pateixo, la síndrome de Stendhal,

que la trobo ben interessant. He estat dues vegades a Florència, i
totes dues he patit el mateix sentit de col·lapse intel·lectual a
l’hora de copsar tanta bellesa en tan poc espai.

Florència és potser la ciutat més bella del món, tot i que qui us ho diu no n’ha vist ni la meitat, del món, però sí que he vist moltes ciutats d’Europa que, tot i que no s’hi poden comparar quant a la grandària, no poden atènyer la bellesa florentina. I no dic bellesa harmònica, perquè això seria contradictori amb la síndrome de Stendhal precisament. Si fos harmònica no hauria de causar cap síndrome. Ara bé, em penso que el deliri de bellesa que causa Florència també el causa la resta de ciutats italianes. Puc parlar per Roma, per Venècia i per Pisa. Ravenna, tot i que té esglésies bellíssimes, no es pot definir com una ciutat bonica. Em queden pendents Nàpols, Milà, Sicília, Siena, i un llarg etcètera. De fet, Itàlia és tota sencera una obra d’art, que arriba alhora a l’intel·lecte i als sentits, és un festival d’història i de bellesa, una descoberta constant.
I un cop arribats aquí, per ambientar aquest apunt, adjunto un “vídeo” (és pràcticament només sonor) del youtube, que conté la famosa ària O mio babbino caro, de l’òpera Gianni Schicchi, l’acció de la qual transcorre a Florència l’any 1299. És una història divertida presa d’un tros de la Divina Comèdia. La intèrpret en aquest cas és la soprano romanesa Angela Gheorghiu, i és la versió que es va fer servir per a la banda sonora de la pel·lícula “Una habitació amb vistes”, basada en la novel·la homònima d’E. M. Forster. Per això no veureu la soprano cantant sinó fotos de l’autor de la música, Puccini. Després de sentir-ne unes quantes versions, m’he inclinat per la Gheorghiu, soprano magnífica, que canta amb una línia perfecta i sense fer els portaments que fa la Caballé. El gruix de veu és idoni, contràriament al que li passa a Renée Fleming, que li sobra veu per tot arreu. Per mi és una interpretació immaculada.
Per acabar aquest apunt m’agradaria dir que estaré molt i molt agraïda a qualsevol lector que vulgui fer-me observacions, comentaris, correccions o suggeriments de la mena que siguin.
Publicat dins de Música | Deixa un comentari

  1. Jo no estic segur que no la hagi patit més d’un cop. Ara acabo d’arribar d’Itàlia i Verona i Venezia m’han fet sentir una cosa similar a aquesta sindrome. Salut!

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.