La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La passió (religiosa) de Bach

Diumenge proppassat vaig anar a sentir la Missa en si menor a l’Auditori, en la interpretació que en van fer la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, tots dirigits per Jordi Savall. La intepretació va ser bona, correcta, però sense arribar a excelsa. Hi va haver molts moments gloriosos, però en conjunt no va passar d’una interpretació correcta. Per una vegada, coincideixo amb el crític de l’Avui.

Ara bé, la meva intenció en aquest apunt no és parlar de la interpretació de Savall, sinó de l’obra. No sóc cap especialista en Bach, però hi ha una coincidència que em va cridar molt l’atenció quan la vaig descobrir: l’ària corresponent a l’Agnus Dei és un calc quasi total de l’ària Ach, bleibe doch, de la cantata BWV (= Bach Werke Verzeichnis = Número de catàleg de l’obra de Bach) 11, de Bach mateix. Sempre s’ha dit que com que Bach havia d’escriure una cantata per a la missa de cada diumenge, per força s’hauria d’haver repetit algun cop, aprofitant alguna ària d’una cantata poc coneguda per a una obra major. El mateix va fer Vivaldi amb els seus concerts; per aquest motiu es diu que Vivaldi va escriure 500 vegades el mateix concert.

Doncs, ves per on, he descobert un d’aquests autoplagis de Bach. El calc és gairebé íntegre, per això és tan cridaner. Perquè us en feu una idea, aquí us deixo escoltar l’ària de la cantata BWV 11, Ach, bleibe doch, en la interpretació del contratenor Michael Chance, superba i amb una gran dosi de profunditat i de passió religiosa.




I ara, l’Agnus Dei de la Missa en si menor, en la interpretació del potser millor contratenor del món, Andreas Scholl (el llibreter estaria d’acord amb mi), igualment superba, i amb una lentitud que li infon pietat.

Em sembla que les concomitàncies són prou clares. No conec la història d’aquest autoplagi concret, però queda palès que és un autoplagi amb totes les de la llei. Jo només coneixia l’ària de la cantata, i encara recordo la sopresa que em vaig endur quan per primer cop vaig anar a sentir la Missa en si menor i van començar els primers compassos de l’Agnus Dei. Vaig quedar atònita, perquè per a mi era l’ària Ach, bleibe doch, de la cantata BWV 11!

En qualsevol cas, però, són obres d’una profunditat grandiosa, s’endinsen en l’inefable, arriben allà on les paraules ja no poden descriure res perquè expressen sentiments, sensacions, estats d’ànim, és a dir, coses etèries, intangibles.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.