La síndrome de Stendhal

Patrick Marber és un autor que em té el cor robat des de la pel·lícula Closer, de la qual va ser guionista a partir d’una obra original seva. A Barcelona fa dos anys en vam poder veure Senyoreta Júlia, també en el marc del festival Grec i també al Romea. En aquella ocasió Manrique no dirigia, sinó que feia el paper protagonista masculí.

La partida és una obra amb dues parts clarament diferenciades: a la primera se’ns presenten els sis personatges i té to de comèdia. A la segona la llum baixa d’intensitat i proporcionalment, puja la tensió de les relacions entre els sis personatges en el decurs d’una partida de pòquer. La partida, doncs, és una comèdia només fins a cert punt, perquè en el fons ens revela les misèries i les desgràcies personals de cadascun dels personatges, homes que malden per viure dignament en un ambient hostil. Són sis homes enfrontats amb la vida que troben refugi en el pòquer perquè els agermana amb els companys de fatigues i alhora els pot proporcionar algun caleró que els permeti capejar millor les trifulgues vitals.

En aquesta ocasió el teatre Romea té la mateixa fesomia que hi va deixar L’orfe del clan dels Zhao, amb l’escenari al mig del teatre i quatre grades al voltant. L’escena on es desenvolupa tota l’acció és un bar de barri amb una barra i taules on treballen tres dels protagonistes, un n’és l’amo, l’altre el seu fill, i el sisè personatge, l’estrany, el jugador professional que aconseguirà treure els dimonis de tots els altres. Aquest personatge és el que crea tensió i la fa créixer durant tota la segona part de l’obra.

És curiós que tots sis personatges siguin homes, però no es veu estrany. Pel que n’anem sabent al llarg de l’obra, ens adonem que tots ells han fracassat a la vida, en un sentit o en un altre, i que cadascun es repenja en els altres per donar-se suport mútuament. Aquesta és la tònica de les obres de Patrick Marber: les relacions personals complicades que arriben a ser destructives.

Julio Manrique ha optat per fer-ne una adaptació, en lloc d’una simple traducció. Notem que l’acció de l’obra se situa als carrers de Barcelona i que els personatges tenen noms catalans, llevat del d’Andrew Tarbet, que fa del que és: un estatunidenc resident a Catalunya. A vegades aquesta mena d’adaptacions grinyolen en molts sentits, però La partida es veu d’allò més natural. A banda de Manrique i de Cristina Genebat, que en signa la versió, cal lloar la feina dels sis actors, ja que encarnen de manera completament natural cadascun el seu personatge. Tots ells són molt diferents i cada actor es fa ben seu el d’ell. Homes d’edats, condicions i circumstàncies diverses encarnats per uns magnífics Ramon Madaula (l’amo), Andreu Benito (el jugador professional), Joan Carreras (el cuiner), Andrew Tarbet i Marc Rodríguez (els cambrers) i Oriol Vila (el fill de l’amo). A banda del gran duel dialèctic que es produeix a la segona part entre Benito i Madaula, absolutament elèctric, m’agradaria destacar especialment Marc Rodríguez, que fa un personatge divertidíssim que suscita somriures a cada frase.

La partida ha estat, sens dubte, la perla d’aquest Grec 2014 -ha hagut de prorrogar una setmana-, i és possible que torni la temporada propvinent. Ha estat un èxit de Marber, de Manrique i dels sis actors.

Títol: La partida
Autor: Patrick Marber
Adaptació: Cristina Genebat
Director: Julio Manrique
Intèrprets: Ramon Madaula, Joan Carreras, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet, Oriol Vila, Andreu Benito
Lloc: Teatre Romea
Dates: del 2 de juliol al 10 d’agost

Valoració: 5/5