La Filharmònica de Berlín al Palau
Programa:
· Fauré, Requiem, op. 48 (versió 1900)
· Schumann, simfonia núm. 2 en do major, op. 61
Intèrprets: Camilla Tilling, soprano; André Schuen, baríton
Orfeó Català; Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Orquestra Filharmònica de Berlín
Director: Sir Simon Rattle
Lloc: Palau de la Música
Data: 1 de juliol
La temporada 2013-14 de Palau 100 enguany ha començat abans d’hora, i es va obrir amb la màxima pompa i elegància: amb l’Orquestra Filharmònica de Berlín, dirigida pel seu titular, Simon Rattle. Van oferir un concert absolutament meravellós, tant pel que fa al programa com a l’execució. El Rèquiem de Fauré, espectral i místic, és una obra cara de veure a les sales de concert, i vam poder-ne sentir una versió magnífica. Però pocs qualificatius calen per a una de les millors orquestres del món.
Allò que al públic barceloní més ens fascina d’una orquestra és sentir que totes les seccions toquen en harmonia, és a dir, que el conjunt sona com un sol cos, i no pas cada secció com a individu. Malauradament, això és la tònica habitual de les nostres orquestres. Per aquest concert, Rattle va fer sortir un conjunt de dimensions mitjanes, i així i tot, el so era tan compacte i concentrat que semblava engrandit, magnificat. Aquest so va permetre alhora un Fauré eteri i un Schumann contundent.
El Rèquiem de Gabriel Fauré, com he dit abans, és una obra amb un caràcter espectral i místic. De fet, la música de Fauré bascula entre l’impressionisme i la música new age actual, amb unes melodies senzilles i unes harmonies poc convencionals que donen un to de molta lleugeresa a la seva música. El Rèquiem també està imbuït d’aquest aire i, lluny de la sacralitat i la cerimònia, esdevé metafísic però alhora optimista. La seva ària culminant, el Pie Iesu, escrit per a veu blanca, Camilla Tilling la va cantar amb massa pesantor, amb una veu amb excés de vibrato, i és que no es pot abordar com una ària qualsevol, sinó que s’ha de cantar amb la veu gairebé plana, com la d’un nen. André Schuen va demostrar una bona formació de liederista, malgrat que al registre agut va tenir algunes dificultats. Els dos cors participants van sonar com l’orquestra: de manera compacta i conjuntada.
La segona simfonia de Schumann va ser per treure’s el barret. El caràcter i la manera de tocar de l’orquestra van canviar radicalment. Van passar de l’impressionisme més avançat al romanticisme més clàssic i cada nota de la simfonia va sonar perfectament delimitada, amb els volums i les velocitats del tot adequats a cada moment. Els que hi érem sentíem que allò era la perfecció en estat pur. Vent, cordes i percussió sonaven com un sol cos, cadascun en la seva mesura, integrant-se completament en els altres. El sentit d’unitat és el que es va respirar durant tot el concert. Rattle va saber abordar amb gran mestria cada moviment de la simfonia segons el caràcter indicat, diferenciant-los degudament. Tot estava al seu lloc.
La sensació que ens va quedar a tots al final del concert va ser la d’unitat i perfecció. Poder gaudir d’un concert així és tot un privilegi dels déus. Els humans que hi érem sempre ho recordarem.