La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La Cancelleria reial catalanoaragonesa

Malgrat que molts
catalans no en siguin conscients, per dèficit educatiu o per
ignorància volguda, les nostres institucions són de les més
antigues d’Europa.

El germen d’allò que avui és Catalunya, és a
dir, la Catalunya Vella (els comtats catalans fins a la frontera del
Llobregat, abans de la conquesta de Ramon Berenguer IV de Lleida i
Tortosa a mitjan segle XII), ja comptava amb una escrivania reial que
s’encarregava d’expedir els documents del comte de Barcelona.
Catalunya mai no va ser un regne perquè els senyors feudals mai no
haurien permès la supremacia d’un sobirà per damunt dels comtats.
És cert que el comte de Barcelona va acabar manant per damunt dels
altres, però la filosofia fou la de la unió, no la de la submissió
al poder d’un rei. A més, en produir-se la unió amb Aragó el 1137,
el comte de Barcelona ja va poder ostentar el títol de rei, tot i
que d’Aragó. Fou el mateix Ramon Berenguer IV, qui va propiciar
aquesta unió amb Aragó, a través del casament amb la princesa
Peronella, filla de Ramir II d’Aragó.

Les escrivanies reials es
remunten, com a mínim, a Ramon Berenguer III (principis segle XII),
i ho dic en plural perquè mentre foren escrivanies, a vegades en
tenia una el comte/rei i una altra la comtessa/reina. No fou fins a
l’any 1218, durant el regnat de Jaume I, que va aparèixer la figura
del canceller, que va forjar una institució més important, amb
funcions que anaven molt més enllà de la simple expedició de
documents oficials, i que abastaven la diplomàcia i l’administració
de justícia. Cal recordar que aleshores no hi havia separació de
poders i que allò que avui entenem per poder executiu, aleshores
també comprenia les funcions d’administració de justícia.

Tanmateix, qui va donar
una empremta més important i decisiva a la Cancelleria fou Jaume II
(inicis segle XIV), sota el regnat del qual va aparèixer la figura
del vicecanceller, que seria decisiva a l’edat moderna, quan la
Corona catalanoaragonesa estava sota sobirania dels Àustries. Pere
III el Cerimoniós, successor d’Alfons III, probablement és el
monarca que ha quedat associat de manera més estreta a la
Cancelleria reial, atès que va fer redactar les Ordinacions de la
Casa i Cort
(1344), en què,
entre d’altres coses, fixava els càrrecs que havia d’haver-hi a la
Cancelleria i en quin nombre (quants escrivans, quants notaris,
etc.).

La
Cancelleria reial, que havia sorgit del Consell Reial que assessorava
Jaume I (cal recordar les circumstàncies en què aquest monarca va
accedir al tron, ja que després de la Batalla de Muret era un nen i
per tant, necessitava consellers que decidissin per ell), va arribar
a ser un òrgan importantíssim de govern, que va desenvolupar
missions diplomàtiques, governatives i judicials. El càrrec de
canceller era dels més importants del govern.

En
accedir al poder els Trastàmara, després del Compromís de Casp
(1412), van continuar amb la tònica dominant de la Cancelleria que
es van trobar, que funcionava a ple rendiment. No va ser fins al
1494, que Ferran II el Catòlic va crear el Consell Suprem d’Aragó,
en virtut del qual la cancelleria hi quedava inclosa i havia de
desplaçar-se allà on es desplaçava el monarca. A la pràctica això
significà el trasllat de la seu de la cancelleria a Madrid, ja que,
sobretot a partir de Carles I, i més encara de Felip II, aquesta fou
la capital on la Corona de Castella va assentar la seva cort, a
diferència de les corts medievals, que eren itinerants.

Durant
els segles XVI i XVII el cap de la cancelleria, paradoxalment, era el
vicecanceller, que tenia més poder que el virrei. El vicecanceller
havia de ser nadiu d’algun dels territoris de la Corona
catalanoaragonesa (majoritàriament fou aragonès, cosa que aixecava
recel a la resta de territoris), i era alhora president del Consell
Suprem d’Aragó, òrgan que s’encarregava d’assessorar el monarca en
els afers que atenyien aquest territori. A partir de 1622, però, es
va passar a designar, no vicecanceller, sinó president del Consell,
la qual cosa eximia que hagués de ser nadiu de la Corona
catalanoaragonesa per força. Això no agradà gens a cap dels
territoris.

Fins
que, com tots sabem, el Decret de Nova Planta, el 1714, va acabar amb
totes les institucions del dret públic català, que es remuntaven a
temps tan antics. Entre aquestes institucions hi havia la Cancelleria
reial, així com també la Generalitat, les Corts i les batllies.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Respon a jordimartif69 Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.