La síndrome de Stendhal

La Fàtima i la Pilar són dues advocades que, sense ser amigues, són col·legues de feina que es porten bé. Totes dues són interines a l’Administració i es preparen unes oposicions prou dures per tal de poder convertir-se en funcionàries i assegurar-se el futur laboral.

La Fàtima és de caràcter dur, adust i fins i tot esquerp. Cal saber-la tractar. La Pilar és reservada i parla poc, però en canvi, no té problemes per relacionar-se amb els altres companys de feina. La Fàtima, per contra, sí. De fet, només es fa amb la Pilar. Cada matí surten plegades a esmorzar i parlen d’una o altra bagatel·la. Res seriós, però prou sucós per ocupar l’estona del cafè amb llet i l’entrepà.

A l’hora de preparar les oposicions, la Fàtima, que és molt intel·ligent i s’ho té ben cregut, no té intenció de demanar ajuda a cap col·lega, ni tan sols a la Pilar, perquè té por de donar idees als altres que els facin pensar en alguna pregunta concreta que pugui sortir a l’examen. La Pilar, que és molt discreta, no li parla mai del tema; això ho parla amb la resta de companys, amb qui sovint queda per estudiar en grup. La Fàtima ho sap però no li sap greu, perquè està convençuda que amb la seva capacitat i el seu esforç farà un resultat excel·lent que li assegurarà la plaça.

Els deu col·legues que opositen estan segurs que trauran plaça, atesa l’experiència que tenen a l’Administració i els punts que els donen els anys d’interinatge. Només han d’aprovar les tres parts de l’examen i prou. Tots estan convençuts que ho superaran sense gaire problemes, la Fàtima especialment. És una noia metòdica, racional i ordenada, i mai no se li descontrola res. Sap que passar les oposicions no és difícil però no vol confiar-s’hi excessivament; s’ha de mantenir en tensió fins a l’esprint final.

El dia de l’examen es troben tots deu, la Pilar va a saludar la Fàtima, però aquesta se n’aparta i fa veure que no la coneix. No vol que res ni ningú la distregui. Tots els opositors fan els tres exàmens en un matí després del qual surten força extenuats. La Fàtima aleshores va a trobar la Pilar i li pregunta com li ha anat. Li diu que força bé però que no està segura de si ha aprovat o no. La Fàtima està convençuda, no només d’haver aprovat, sinó d’haver tret una de les millors notes dels exàmens.

Els resultats es van sabent a poc a poc, amb comptagotes pràcticament. La primera prova l’han passada tots deu. Respir. A la segona, on el tribunal ha garbellat més fi, en cauen cinc. A la tercera en cauen tres més, entre els quals la Fàtima. Ho veu i no s’ho creu, allò és impossible. En un primer moment d’histèria pensa en impugnar el resultat del tribunal, però més tard s’asserena i veu que no hi té res a fer. El resultat és inapel·lable. Només li queda l’esperança que li puguin conservar la plaça d’interina, cosa que passa sovint a l’Administració. Dels deu, només dos han superat les oposicions i seran nomenats funcionaris, un dels quals, la Pilar.

Finalment, el cap de secció anuncia que només dos dels vuit interins que han suspès podran continuar d’interins. La Fàtima respira. Però només momentàniament, perquè ella està precisament a l’altra llista: la dels sis que hauran d’abandonar el lloc de treball i cedir-lo a algú de fora que ha superat les oposicions i ha guanyat la seva plaça. La seva plaça! La Fàtima estava convençuda que la tenia en propietat i ara veu com se li volatilitza.

Poques setmanes més tard de la incorporació dels nous advocats, la cap de servei, que és amiga de la Fàtima, aconsegueix que se li ofereixi un lloc com a becària al costat dels seus excompanys. Ella està alhora enrabiada i contenta. No suportarà parlar-se amb ningú però com a mínim durant mig any tindrà un sou per viure. El que no sap és si estarà més enutjada amb els seus excol·legues o amb els advocats nous. El que sí que sap és que durant aquest mig any pensa fer-li la vida impossible al qui li ha pres la plaça. La seva plaça.