La síndrome de Stendhal

Programa del concert:
· Beethoven: concert per a piano i orquestra núm. 4, en Sol M, op. 58
· Beethoven: simfonia núm. 7, en La M, op. 97
Intèrprets: Gustav Mahler Jugendorchester; Leif Ove Andsnes (piano)
Director: Herbert Blomstedt
Lloc: Palau de la Música
Data: 18 de març

Definitivament, aquesta és la setmana Beethoven a Barcelona. Dilluns proppassat en vam poder sentir el concert per a piano núm. 4 i la simfonia núm. 7 al Palau. Dimarts, les sonates per a violí i piano núm. 4, 5 i 9 a l’Auditori. Finalment, demà divendres, podrem sentir el gran pianista András Schiff interpretant les sonates núm. 11, 12, 13, 14, 15, 19 i 20 al Palau altra vegada.

El programa de la Gustav Mahler Jugendorchester era d’allò més llaminer: un dels concerts de piano de Beethoven i la seva simfonia més bella i més lírica: la setena, aquella que per mi sempre quedarà associada a la pel·lícula El discurs del rei, perquè és la música que sona en el moment de clímax, quan Jordi VI fa el discurs de la concòrdia per a tots els països de la Commonwealth per fer front a les potències de l’Eix a la segona guerra mundial. Si Wagner s’associa al nazisme i a la guerra (encara que en sigui una apropiació del tot indeguda), Beethoven és el compositor de la pau i de la concòrdia.

Sembla, però, que el director Herbert Blomstedt no ho entén de la mateixa manera. El primer que cal dir d’aquesta jove orquestra, és que presentava una secció de corda absolutament sobredimensionada, que quadriplicava o quintuplicava la secció de vent. Aquest desequilibri és del tot incomprensible. La simfonia núm. 7 va sonar amb massa força i energia i amb pocs matisos. Al segon moviment, Allegretto, el líric per excel·lència, li va mancar la intensitat que el fa tan sublim. Escoltant-lo, no em va venir al cap la imatge de Colin Firth fent el discurs de la pau. A causa de la descompensació instrumental, l’orquestra, lluny de sonar compacta, sonava com si la corda anés per un camí i el vent per un altre. Encara més: cada instrument de vent, quan intervenia individualment, semblava un bolet aïllat del conjunt. El darrer moviment, l’Allegro con brio, el van tocar amb una agressivitat inaudita. No només va sonar excessivament fort i sense cap matís, sinó que no tenia en absolut aire de concòrdia, ans de discòrdia total. Semblava una declaració de guerra.

Pel que fa al concert per a piano núm. 4, Leif Ove Andsnes no va ser millor que l’orquestra. Tocava amb un nerviosisme gairebé patològic, com si tingués pressa per acabar i marxar. A més a més, no s’acoblava amb l’orquestra, sinó que anava per lliure. Va errar diverses notes perquè el pensament li anava més de pressa que els dits, cosa que es va notar especialment en un tros del primer moviment en què va quedar molt lluny d’articular totes les notes amb claredat. El bis que va oferir, l’Allegretto de la sonata núm. 22, també de Beethoven, va ser més reeixit que el concert. Segurament perquè tocava sol i no s’havia de posar d’acord amb l’orquestra.

Val a dir que al final del concert el públic va ovacionar d’una manera poc comuna els intèrprets, especialment el director. Diria que no era el públic tradicional de Palau 100, sinó que hi havia molts estudiants, i tenint en compte que es tractava d’una orquestra jove, és possible que molts fossin amics dels músics. No atribueixo a la joventut la carència de brillantor en l’execució de les obres, sinó més aviat al director, un home de més de 85 anys que potser no té l’oïda tan fina com caldria. Altrament, no s’haurien produït tants desajustos d’intensitat sonora.