La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El president, un Bernhard magnífic

Només recordava haver vist una obra de Thomas Bernhard, L’home del teatre, interpretada per Lluís Homar al Teatre Lliure ara fa nou anys. Em va entusiasmar, i això em predisposava molt bé de cara a El president. He de dir que va estar fins i tot per damunt de l’altura de les meves expectatives, perquè em va enamorar, i no tan sols el text, sinó la interpretació superba de Francesc Orella —per qui tinc una debilitat especial— i de Rosa Renom.

Si les obres de Bernhard tendeixen al monòleg, en aquest cas hem de parlar de dos monòlegs, primer el de la dona del president, i a la segona part, el del president. La resta de personatges són mers comparses que disfressen els dos monòlegs d’obra de teatre. El president és una crítica ferotge i brutal al sistema polític i la corrupció a Àustria. És ben coneguda l’opinió que Bernhard tenia del seu país, va dir reiteradament que era una nació estúpida i brutal, una claveguera inculta que pretenia estendre la seva pestilència per tot Europa.

Bernhard és un autor fort i dur i El president n’és una bona mostra. Dos personatges que han perdut els estreps i el senderi, que viuen cadascú dins el seu món, aliens a la realitat exterior, però que són la parella que governa el país, ens ensenyen la seva demència, pròpia d’una persona esquerdada de dalt a baix. La representació que fa Bernhard de l’alta política austríaca és la d’un matrimoni extravagant i rocambolesc.

Els dos monòlegs són un tour de force per a cadascun dels actors. No és una obra a l’abast de qualsevol, sinó que calen un actor i una actriu de raça per encarar el repte bernhardià i sortir-ne airós. De Francesc Orella no cal dir-ne res que no sapiguem a hores d’ara: és un actor impressionant i molt versàtil capaç de posar-se a la pell de personatges molt diferents, que sempre infon autoritat i respecte perquè es fa completament seu cada rol que interpreta. És una bèstia del teatre. En canvi, Rosa Renom, que encara no té el reconeixement que es mereix, és una altra bèstia teatral. Interpreta magistralment una presidenta enèrgica, grotesca, astuta i exagerada, es llueix en el seu paper d’una manera anàloga a com ho fa Orella. Tots dos formen una parella presidencial magnífica.

El muntatge, amb escenografia de Paco Azorín i direcció de Carme Portaceli, és auster, però el que és important d’aquesta obra és el text dels dos monòlegs; tota la resta és accessòria. Els actors secundaris es limiten a interpretar llurs papers amb la màxima correcció que la fugacitat de les intervencions els permet. Un Bernhard contundent i radicalment crític fa una sàtira hiperbòlica i grotesca en un text que sembla una tragicomèdia. Malgrat que el fons és dur perquè parla dels intents d’assassinat del president, ens ensenya la buidor interior de les entranyes de la vida a la residència presidencial. Hi ha veritats com a punys que ens fa mal de reconèixer. És d’aquelles obres dures que impacten com a dards al cervell de l’espectador i el deixen clavat a la cadira.

Títol: El president
Autor: Thomas Bernhard
Traductor: Bernat Puigtobella
Directora: Carme Portaceli
Intèrprets: Francesc Orella, Rosa Renom, Montse Pérez, Josep Julien, Daniela Feixas, Josep Costa, Sergi Misas
Espai: TNC (Sala Tallers)
Dates: del 5 de novembre al 28 de desembre

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.