El gènere policíac
He escrit un parell d’apunts parlant de les novel·les policíaques escandinaves que ara estan tant de moda, però avui m’agradaria anar més enllà i fer una reflexió sobre el gènere, incloent-hi també les sèries de televisió, a les quals darrerament m’he afeccionat molt.
És un gènere que té coses bones i coses dolentes. Com més recents en són les produccions, més elements de les noves tecnologies incorporen per a la resolució dels casos, però això fa precisament que no resisteixin el pas del temps. És a dir, no podem mirar una sèrie o llegir una novel·la de fa deu anys, perquè els mitjans que fan servir ens semblen prehistòrics. Aquest problema s’afegeix al que havia existit sempre en el gènere: el fet de ser trames d’intriga amb un desenllaç més o menys inesperat fa que no resisteixin la relectura (o el revisionat), justament perquè el misteri, que n’és l’element central, ha desaparegut.
Jo em miro aquesta literatura com un joc lògic, matemàtic, com un problema lògic a resoldre, que m’estimula les neurones. La qualitat literària de les novel·les és independent del seu interès. Ens agraden perquè ens repten, ens interpel·len, ens estimulen la curiositat de saber, d’anar més enllà de l’evidència.
Durant una temporada vaig llegir una bona colla d’aquestes novel·les, sobretot americanes, i vaig treure la conclusió que només hi ha tres mòbils per a un assassinat: diners, sexe o poder. Cada vegada que llegeixo o veig una intriga, poso en pràctica aquesta tesi i sempre surt un d’aquests tres motius per matar algú. Això evidencia que, a més a més del joc lògic, també hi ha un component psicològic important en aquest gènere, especialment quan veiem que el policia o l’investigador fan interrogatoris i no tenen gaire pistes i es guien per l’instint i per l’experiència. El misteri i la psicologia són el còctel que fa vendre tants i tants Larssons arreu del món.