La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El General Moragues i el Marquès de Comillas

La gent de Reagrupament enguany volen celebrar el seu primer Onze de Setembre fent un homenatge al general Josep Moragues i Mas, màrtir (aquest de debò) de la Guerra de Successió. Em sembla una opció molt encertada per dos motius: perquè està bé reivindicar altres referents que no siguin els de sempre, i perquè Moragues fou executat vilment per haver estat un patriota que va defensar Catalunya fins a la mort.

Moragues formava part del primer grup revoltat, dels “vigatans”, que ja tenia prestigi i experiència guanyada en la guerra dels Nou Anys contra els francesos. Així que va arribar Carles III (de Catalunya-Aragó), l’arxiduc, els va nomenar oficials de la Reial Guàrdia Catalana. Moragues va lluitar amb el grau de general, tot i no ser militar de carrera, i això no va caure bé als militars professionals. Va ser molt actiu, es va moure per l’Aragó i fins i tot per València. Amb els seus homes va intentar trencar el setge de Barcelona. A principis del 1714 va protagonitzar una acció molt valenta, anant a alliberar la seva família a Balaguer, on havia estat segrestada pels borbònics. Finalment, després de caure Cardona, quan intentava embarcar-se per anar a Mallorca a lluitar, algú el va delatar i va ser detingut al peu de Montjuïc. El van arrossegar amb cavalls pels carrers de la ciutat abans d’esquarterar-lo, perquè tothom el veiés. Després li van donar un tracte de criminal, i van penjar el seu cap en una gàbia al Portal de Mar amb una frase a sota que deia així: “Per haver desobeït el rei, reiteradament.” El seu cap va penjar durant dotze anys, fins que Vilana Perlas va aconseguir des de Viena que el despengessin, mitjançant l’ambaixador imperial a Madrid. (Albareda, Joaquim; Esculies, Joan. 1714. La guerra de Successió. Barcelona: Pòrtic, 2008, p. 97-98).
A la vista d’aquest breu apunt biogràfic, em sembla molt encertada la reivindicació de Reagrupament. Espero que serveixi perquè altra gent a títol individual, així com entitats de la societat civil (des d’associacions fins a partits), obrin els ulls a un cas d’oblit tan flagrant, tan típic i tòpic del nostre país, que sempre va a l’avantguarda de qualsevol reivindicació de caire internacional i que, en canvi, troba provincianes les reivindicacions nacionals.
Com que l’Onze d’enguany no seré a Barcelona, vaig voler arribar-me al “monument” al General Moragues que hi ha a Pla de Palau, que és on els reagrupats faran l’acte d’homenatge i el dinar posterior. Ho he posat entre cometes perquè, com es pot veure a la imatge, és un trist pal de fusta ben alt amb una bandera mig estripada al capdamunt i una placa metàl·lica amb una inscripció al capdavall. Al text de la placa hi ha una brevíssima biografia d’en Moragues i un poema d’Àngel Guimerà: “Lo cap d’en Josep Moragues”. Aquest és l’emplaçament on els Borbons van perpetrar la ignomínia de tenir-hi la gàbia amb el cap penjat durant dotze anys. El monument data de 1999 i porta l’escut de l’Ajuntament de Barcelona.
Un cop passada la perplexitat que em va causar el fet que un heroi nacional tingui un monument tan exigu, vaig girar cua i vaig anar a cercar Via Laietana. Abans d’arribar-hi vaig passar per la Plaça Antonio López i, és clar, vaig veure-hi l’escultura magnífica que allà s’alça al primer Marquès de Comillas, Grande de España i traficant d’esclaus reconegut. Aquesta escultura, datada de 1884, el 1936 els anarquistes la van fer caure perquè consideraven el personatge com un signe d’opressió de la classe treballadora. Per això el règim franquista es va encarregar de tornar-la a erigir el 1944. Així doncs, l’estàtua que avui contemplem no és l’original, de Venanci Vallmitjana, sinó una de nova, feta per Frederic Marès.
La connexió que vaig fer entre tots dos monuments va ser immediata: què hi fa un traficant d’esclaus espanyol en un lloc tan preeminent de Barcelona mentre tenim el pobre Moragues representat per un pal de fusta que amb els anys es corcarà en un lloc pràcticament invisible? No es mereixeria el nostre general el monument esplendorós que té el Marquès de Comillas en un emplaçament privilegiat per l’amplitud i per la perspectiva?
Publicat dins de Història | Deixa un comentari

  1. Barcelona és el puticlub més gran d’Europa, un ajuntament espanyolista i anticatalanista que du més de 30 anys governant uns ciutat sense referents culturals, i sense referents cívics.
    La contradicció entre monuments només és una anecdota, desgraciadament, ens huríem de preguntar.
    Què li a passat a la societat barcelonina que vota sistematicament aquesta mafia sociata ?
    É al cap i a la fi el símptoma d’una ciutat decadent.

  2. Ni tant sols decadent, més aviat vulgar i grollera, la decadència acaba en un punt d’elegància que Barcelona no tindrà si segueix per aquest camí. El cas d’aquests dos monuments és un exemple de qui segueix manant a la ciutat i de com  vol dliuir la seva identitat en un pretés poti-poti i una falsa modernitat.

    Nota: Un cop algú em va dir que les estàtues dels que vàren fer fortuna fent de negrers es col·locaven d’esquenes al mar, no sé si es veritat. La de l’ Antonio López y López està d’esquena al mar

  3. Vostre blau mentell és gran,
    és més gran que l’estrellada;
    puix ne sou Reina gentil,
    abrigau la nostra Pàtria.

    Vostre blau mantell és gran;
    emmantellau ses germanes,
    a València en son verger,
    en sa mar l’Illa Daurada.

    Vostre blau mantell és gran;
    abrigau tota l’Espanya,
    lo regne de vostre amor,
    com un niuet sota l’ala.

    Jacint Verdaguer

Respon a jcarbonell Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.