La síndrome de Stendhal

En sortir del cinema no tenia la sensació d’haver vist una gran pel·lícula, però avui m’adono que no puc deixar de pensar-hi, que l’omnipresent concert per a violí de Txaikovski em persegueix dins el cervell i em fa retornar un cop i un altre als personatges del film. És una història molt original que il·lustra el poder de la música damunt els homes. Es converteix en un ideal que es persegueix amb tots els mitjans fins a assolir-lo. Per aconseguir-ho, una trama rocambolesca porta uns exmúsics que fa trenta anys que no agafen l’instrument fins al teatre Châtelet de París a fer-hi un concert amb una de les millors violinistes del món (a la realitat seria l’equivalent de Hillary Hahn?).

Després de veure totes les vicissituds que pateixen els protagonistes, així com les seves misèries, derivades d’una dictadura política que els aboca a fer oficis que no els agraden perquè, considerats com a “enemics del poble”, no poden tocar a l’orquestra ni fer concerts, arribem al Châtelet, on sona, amb tota la seva esplendor, el concert per a violí de Txaikovski, que esdevé màgic, misteriós, potent, capaç d’arrencar força i talent de les mans dels músics rovellats, fins a interpretar el concert traspassant totes les barreres, amb la força de la voluntat de seguir existint com a músics.

La violinista, francesa, en un primer moment no vol tocar amb aquesta orquestra, perquè pensa que el director està obsedit amb la violinista que trenta anys abans havia tocat aquest mateix concert. Li diu que el que necessita és teràpia, i que un concert no ho és. No hi estic del tot d’acord. El director necessita tornar a interpretar música per reviure la seva carrera estroncada pel comunisme soviètic, i també per fer reviure l’antiga violinista, deportada amb el seu marit, també músic, a Sibèria, per ser jueus. Més enllà d’aquesta motivació concreta, però, la música sí que pot consistir en una teràpia segons el moment i l’oportunitat amb què s’escolti.

Schopenhauer deia que la música és l’únic element que pot alliberar l’home de la voluntat, aquest ésser que se’l menja viu per dins i que l’impel·leix a desitjar més i més coses. No sé si aquesta teoria és certa, però a mi m’agrada molt, i la música, si se sap apreciar, et transporta a mons ignots, insospitats, et fa volar i tocar l’inefable. Deu ser això al que es referia Schopenhauer. En qualsevol cas, després d’assistir a la història d’aquests russos malaurats, el concert de Txaikovski esdevé catàrtic, també per al públic. A veure quan podré desterrar aquesta pel·lícula tan absorbent del meu cap o, si més no, posar-l’hi en un segon pla. 

* Recomanació: escolteu-ne els fragments musicals des de la pàgina web del film.