La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Daniel Barenboim (I)

Ahir vaig assistir a un dels millors concerts que podrem sentir enguany. L’orquestra de la Staatskapelle de Berlín, dirigida pel seu titular, Daniel Barenboim, van interpretar el concert núm. 26 de Mozart, dit de la “Coronació”, amb Barenboim al piano, i la simfonia núm. 3 de Bruckner. Un programa rodó en una interpretació encisadora, sublim.

He de reconèixer que quan parlo de Barenboim no sóc del tot objectiva, perquè és el meu pianista de capçalera i el meu músic preferit. No puc evitar tenir debilitat per aquest home, que és un fenomen, tant al teclat com a la batuta. Dit això, el concert d’ahir va ser excepcional. La prova és que feia setmanes que no n’hi havia cap entrada. Feia anys que Barenboim no venia a Barcelona, l’última interpretació que li recordo és el segon llibre del Clave ben temperat, tot i que diria que després ha vingut algun altre cop com a director. De la seva interpretació de Bach en parlaré al proper apunt.

El programa d’ahir era formalment similar al que va tocar el dia que el vaig veure per primer cop, el 1998: un concert per a piano i una simfonia, amb els mateixos intèrprets. Barenboim és inigualable tocant Mozart i Beethoven. Des del primer dia em va fascinar l’articulació meravellosa i perfecta que fa de cadascuna de les notes al piano; s’entén absolutament tot, no es perd res. És com si passéssim un dit per la columna vertebral d’una persona prima i en notéssim cada vèrtebra. No hi ha res inintel·ligible, tot és net i cristal·lí. El seu Mozart és impecable. Ahir, però, encara vaig veure-hi una altra cosa: el so que treu del piano sembla que es pugui agafar amb els dits, és com una pintura tan realista que sembla que prengui relleu i els personatges surtin del quadre. Així és com Barenboim toca el piano: amb pulcritud però amb intensitat, amb passió però amb racionalitat. Tot és al seu lloc, però no és gens mecànic; ans al contrari, és l’expressió de la passió pura amb una tècnica perfecta i depuradíssima. Com a propina, va tocar l’impromptu en Si bemoll Major, D. 935 núm. 3 de Schubert, que són unes variacions sobre Rosamunde. Schubert es pot afegir a Mozart i a Beethoven en la interpretació magistral de Barenboim.

A la segona part, ja només com a director, vaig tornar a notar que dirigeix de la mateixa manera que toca el piano: amb una pulcritud extrema. Bruckner és un compositor que vol una orquestra àmplia, la seva música és gairebé del postromanticisme -sense ser-ho-, amb la qual cosa és fàcil que els motius temàtics es perdin i que els instruments de l’orquestra es difuminin, però Barenboim evita tot això i, en canvi, se li entén cada frase, i tots els instruments de l’orquestra sonen en un equilibri perfecte. Aquest és el geni i la mestria de Barenboim, l’únic instrumentista que ha assolit el mateix grau d’excel·lència a la batuta.

Daniel Barenboim és un músic completíssim que, a més, ha escrit llibres i ha fet tasca intel·lectual en favor de la pau a l’Orient Mitjà, al costat del malaurat Edward W. Said. No hi ha més paraules per a descriure el geni d’aquest músic prodigiós. Només resta sentir-lo, preferiblement en directe.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

  1. Discrepo. Enguany, al setembre, al Liceu (si les finances ho permeten), vé l’orquestra,cors i solistes de Beyrouth, amb atenció especial pel dia sis, amb el Tristany.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.