La síndrome de Stendhal

Durant tota aquesta setmana hem assistit a una batalla semàntica de nivell escàs però que amagava molts continguts al darrere, el principal dels quals és la por. Em refereixo a la prevenció del PSC per acostar-se al verb ‘decidir’ en termes polítics. Per què no volen decidir? Prefereixen que algú altre decideixi per ells? Doncs a jutjar pel que diu el seu eslògan, ‘segueixo creient’, em sembla que sí.

Si fem un cop d’ull al DIEC, ens adonem que ‘decidir’ vol dir ‘prendre el partit definitiu de fer quelcom’. Per contra, una de les accepcions més nostrades de ‘creure’ és, senzillament, ‘obeir’. En el català de tota la vida, els pares sempre han dit als seus fills que han de creure, comminant-los a obeir el que ells els diguin, perquè són els seus pares, són més grans i tenen més experiència. El PSC, doncs, no vol decidir; vol creure.

Si ens mirem ‘creure’ en una altra accepció, vol dir creure en una divinitat. Quina és la divinitat en què creu un partit poc amic de la religió (catòlica)? La primera vegada que vaig llegir l’eslògan, instintivament vaig pensar en una pregària religiosa. No sé si aquesta és exactament la reacció que pretenen causar en els destinataris de la frase, però aquestes dues paraules soles, sense afegir-hi res més, tenen aquesta ressonància.

Semàntica a banda, tots sabem què incomoda el PSC de la paraula ‘decidir’: les connotacions que té amb l’onada sobiranista i amb CiU, i sobretot, la foto de l’endemà a El País i a El Mundo. Per què no ho diuen? Per què no diuen el que creuen? Per què s’han d’amagar en subterfugis barats?