BBC Proms núm. 19: Tristan und Isolde
Títol: Tristan und Isolde
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Robert Dean Smith (Tristan), Violeta Urmana (Isolde), Kwangchul Youn (Rei Mark), Boaz Daniel (Kurwenal), Mihoko Fujimura (Brangäne), David Wilson-Johnson (Melot), Edward Price (timoner), Andrew Staples (jove mariner/pastor)
BBC Singers, BBC Symphony Chorus
BBC Symphony Orchestra
Director musical: Semyon Bychkov
Lloc: Royal Albert Hall (Londres)
Data: 27 de juliol (BBC Proms, núm. 19)
Mai no m’hauria pensat que aquesta òpera, que és la meva preferida, seria un destorb per a res. En aquest cas, imbuïts com estem a Londres de L’anell de Daniel Barenboim, sentir entremig un Tristan d’una qualitat molt inferior va ser una experiència decebedora. El que segons el programa havia de ser una vetllada meravellosa amb uns cantants magnífics, va esdevenir una funció avorrida per culpa d’una orquestra el director de la qual semblava que hagués declarat la guerra als cantants i pretengués ofegar-los.
D’antuvi, ja hi va haver un canvi previ: estava anunciat que el paper de Tristany el cantés Peter Seiffert, però per raons inexplicades va cancel·lar i al seu lloc va cantar Robert Dean Smith, que ja li havíem vist aquest mateix paper al Liceu en el marc del Festival de Bayreuth, al costat d’Irene Théorin, dirigits per Peter Schneider. Smith és un tenor amb una veu no precisament gran per ultrapassar una orquestra wagneriana, i sembla que està de pega amb els directors que li toquen, perquè tant Schneider a Barcelona com Bychkov a Londres van fer anar l’orquestra a un volum absolutament desmesurat. És un bon cantant, però hi havia molts trossos en què obria la boca i no se sentia absolutament gens.
Violeta Urmana, que al Liceu li havíem vist Parsifal i La forza del destino, és una soprano (o mezzosoprano?) amb una veu preciosa, ampla i rodona, molt més idònia per al repertori alemany que per a l’italià, però Bychkov no va tenir pietat d’ella i el volum de l’orquestra no va disminuir gens quan cantava, amb la qual cosa s’havia d’esforçar molt, i fins i tot d’esgargamellar-se, perquè se sentís. Això es va fer especialment palès al principi del segon acte, on Isolde té una frase en un registre molt agut, que Urmana va haver de xisclar per fer-se audible. Afortunadament, l’orquestra no invalida que és una gran cantant, amb una línia impecable, amb color de soprano (i no de mezzosoprano, com va començar).
Kwangchul Youn és un gat vell en el paper de rei Mark, ja li vam veure al Liceu en el darrer Tristan que va dirigir Sebastian Weigle. És un gran baix wagnerià, que ara es comença a notar una mica gastat, amb la veu amb un vibrat un xic excessiu, però que no invalida un domini tècnic impressionant, un frasseig elegant i una veu gran i senyorívola. Va ser l’únic cantant que es va salvar de l’orquestra, pel gruix i l’amplitud vocal. D’altra banda, el baríton israelià Boaz Daniel va ser un descobriment molt interessant. S’ha de dir que al primer acte no se’l va sentir gens, novament pel volum excessiu de l’orquestra, però al tercer acte vam poder copsar que té una veu molt bonica, ampla, plena, i que canta amb una gran elegància. La Brangäne de Mihoko Fujimura va ser senzillament esplèndida, i per sort, les seves intervencions no tenen un acompanyament orquestral gaire fornit i se la va sentir molt bé. És una mezzosoprano que fa tres mesos vam veure al Liceu fent la Fricka de Das Rheingold i ja aleshores vam constatar que és una gran cantant, amb una veu bonica, ampla i plena d’autoritat.
Qui no va estar a l’altura dels cantants va ser Semyon Bychkov, que va dirigir l’orquestra com si toqués música simfònica, sense tenir en compte per a res la potència vocal dels cantants, que en la majoria de casos no era poca. A més a més és irònic, perquè l’orquestra de la BBC tenia uns vint músics menys que la Staatskapelle de Berlín, i Barenboim no va eclipsar cap cantant. Però més enllà del volum, s’ha de dir que l’orquestra de la BBC va tocar d’una manera monolítica, sense matisos, sense subtileses, i precisament Tristan und Isolde n’és ple. Bychkov no va saber transmetre el lirisme ni la sublimitat metafísica d’aquesta òpera, que és la plasmació musical de la filosofia de Schopenhauer. L’acord de Tristan va sonar esmorteït la majoria de vegades; només al final, la mort d’Isolde, l’orquestra va estar al nivell d’una Violeta Urmana meravellosa en la seva espiral de deliri metafísic.