BBC Proms núm. 18: Siegfried
Títol: Siegfried
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Lance Ryan (Siegfried), Nina Stemme (Brünnhilde), Terje Stensvold (Wanderer), Peter Bronder (Mime), Johannes Martin Kränzle (Alberich), Eric Halfvarson (Fafner), Anna Larsson (Erda), Rinnat Moriah (Ocell del bosc)
Staatskapelle Berlin
Director musical: Daniel Barenboim
Director d’escena: Justin Way
Lloc: Royal Albert Hall (Londres)
Data: 26 de juliol (BBC Proms, núm. 18)
Segona jornada de L’anell del Nibelung al Royal Albert Hall, sota la direcció de Daniel Barenboim. Siegfried és potser l’òpera més fosca, més abstrusa i més enigmàtica de les quatre. Personalment, m’agrada moltíssim, i per als qui la troben dura, només cal recordar-los que té un final gloriós i sublim, un esclat de llum brillantíssim que fa de contrapunt a tota la foscor anterior. No en va el final és el despertar de Brünnhilde, que ho il·lumina tot.
La Staatskapelle de Berlín ens va fer tornar a vibrar amb una interpretació esplèndida de l’òpera, que va comptar amb alguns dels cantants més reputats del moment en els papers principals. El protagonista indiscutible va ser el tenor canadenc Lance Ryan, que havíem vist al Liceu fent Daphne al costat de Ricarda Merbeth. Ryan té una veu molt bonica i gran, però la seva mancança més important és un frasseig nul que fa que abordi les notes del registre agut de manera massa oberta, amb la qual cosa perd una mica el control sobre la veu. Ara bé, el domini que té del personatge és total, i fins i tot físicament s’hi adiu a la perfecció, més encara en contrast amb el Mime de Peter Bronder, un home gran i baixet, que ja havíem vist fent aquest mateix paper a Das Rheingold.
L’altra gran protagonista, per bé que amb un paper reduït, va ser la Brünnhilde impressionant de Nina Stemme, que amb una veu radiant i cristal·lina va il·luminar l’escenari des de la primera frase. En el duo final amb Siegfried va demostrar novament una gran potència i bellesa vocal, uns aguts amples i una veu rodona i homogènia en tots els registres.
El tercer Wotan d’aquest Anell, Terje Stensvold, és un baríton amb una veu gran, bonica i avellutada que es va posar a la pell d’un ésser cansat i desenganyat amb gran mestria. Canta amb autoritat i té un bon registre greu. Johannes Martin Kränzle va repetir com a Alberich. Amb una veu bonica i un frasseig molt elegant, va ser un contrapunt molt interessant al Wotan de Stensvold. Eric Halfvarson, que repetia com a Fafner, va estar absolutament imponent, primer des de dins, més tard des de la part posterior de l’escenari. És un dels millors baixos del moment, amb uns greus molt potents que gairebé ressonen, i que infon por i respecte.
Les altres dues veus femenines també van ser magnífiques. L’Erda d’Anna Larsson, que ja havíem sentit a Das Rheingold, aquí va tornar a demostrar uns greus profunds i potents, i a part, un registre central i agut homogenis, és a dir, sense canvis tímbrics que facin que la veu variï de color. És una contralt com poques n’hi ha. I per últim, no ens hem de deixar l’ocell del bosc de Rinnat Moriah, que va cantar des del costat de l’orgue. És una soprano lleugera amb una veu molt ben projectada i amb un vibrat perfecte que es va sentir de manera òptima i que va contrastar amb la resta de veus, totes pesants.
Per acabar, hem de tornar a parlar d’una interpretació gloriosa de la Staatskapelle de Berlín, a mans d’un Daniel Barenboim que sembla cada dia més inspirat i imbuït de la música de Wagner. M’agradaria tornar a destacar que una orquestra de cent deu músics no va eclipsar cap cantant, la qual cosa és mèrit de Barenboim, que coneix molt bé el gènere i sap exactament quan ha d’augmentar i de disminuir la intensitat d’una massa orquestral ingent. Totes les seccions van sonar com un sol cos, amb una integració total. Va ser especialment impressionant el final, el despertar de Brünnhilde, al qual Barenboim va donar una subtilitat extrema, amb la corda brillant com el sol resplendent. En general, però, cada moment, cada motiu va ser executat amb el so, amb la intensitat i amb el caràcter idoni, amb la qual cosa la música sola ja era una guia per seguir l’argument de l’obra. Ara només resta el Götterdämmerung.