La síndrome de Stendhal

Programa del concert:
· Concert per a percussió (J. Guinjoan)
· Ària “Basta vincesti… Ah, non lasciarmi”, K. 486a (Mozart)
· Ària “Misera dove son… Ah non son io che parlo”, K. 369 (Mozart)
· Herminie, H. 29 (Berlioz)
· Simfonia núm. 9 en do major, D. 944 “la Gran” (Schubert)
Intèrprets: Barbara Hendricks, soprano; Miquel Bernat, percussió; Orquestra de Cadaqués; Jaime Martín, director
Lloc: Palau de la Música
Data: 15 de gener

Dos motius em van impel·lir a comprar entrada per aquest concert: la presència de Barbara Hendricks, i un programa fantàstic i variat. Només em feia por una cosa: l’Orquestra de Cadaqués, que havia sentit interpretant el Rèquiem de Mozart i no m’havia semblat gaire bona. He de dir, però, que vaig quedar gratament sorpresa en l’execució de totes les obres d’aquest concert, que va ser molt llarg i intens. Tot va vibrar.

Barbara Hendricks és una gran soprano que sempre canta un repertori exquisit i mai no s’ha volgut endinsar en obres que no li són adequades a la veu. Destaca per una veu bonica, molt ben projectada, un frasseig perfecte i una delicadesa innata. Les seves interpretacions sempre tenen un aire eteri i immaculat que ratlla la perfecció absoluta. En aquest cas va posar la seva subtilesa al servei de Mozart i Berlioz, dos dels compositors que més ha cantat. Del primer va triar-ne dues àries de concert, d’aquelles que aparentment semblen fàcils però que cal tenir un gran domini tècnic per abordar-les en condicions. Hendricks, naturalment, té aquest domini i una gran sensibilitat per cantar Mozart, però als 64 anys, la veu li vibra excessivament i no pot assolir la perfecció dels seus bons temps. Ara bé, l’exquisidesa amb què canta és la mateixa. Herminie, de Berlioz, va ser un gran descobriment per a mi, i Hendricks ho va cantar sense que aquest vibrato excessiu li passés tanta factura com amb Mozart. Va ser una execució perfecta.

L’Orquestra de Cadaqués, cal dir-ho, va ser un exemple de brillantor. Va interpretar la simfonia gran de Schubert amb una gran intensitat, transmetent-ne cadascun dels matisos. Schubert és un dels meus compositors preferits i un dels més grans de la història de la música, i les seves simfonies estan amarades de joia i d’angoixa alhora. L’Orquestra de Cadaqués va saber plasmar tot el que Schubert hi expressa, la corda va brillar i va demostrar que és un conjunt digne de ser dirigit per sir Neville Marriner.