La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arcadi Volodos

Dimecres proppassat vaig assistir al concert que el pianista rus Arcadi Volodos va oferir al Palau de la Música en el marc del cicle Ibercàmera. L’havia vist un parell de cops abans, i en tenia un molt bon record. És un pianista abrandat i summament expressiu que toca com vol, defugint qualsevol academicisme, però amb un resultat plenament satisfactori. En aquest darrer concert, però, em va robar el cor com no ho havia fet en cap dels anteriors que li havia sentit.

No va tocar ni Chopin ni Ratxmàninov, compositors que li haurien permès més lluïment del seu temperament arravatat. Ens va oferir dues peces de Schubert i una de Liszt. Les va tocar amb un domini i una mestria del piano que faria empal·lidir qualsevol intèrpret. Feia lliscar els dits per les tecles amb una facilitat insultant, però el més meravellós de tot és el so que treia: ample i majestuós, omplia tota la sala. Fou una interpretació tan enigmàtica com màgica.

Diria que Volodos s’ha asserenat i que ja no és aquell pianista arravatat. Els anys li han provat i ara fins i tot me l’imagino tocant Mozart. Només cal dir que una de les moltíssimes propines que va oferir fou una transcripció per a piano del segon moviment del concert op. 3 núm. 11 de Vivaldi. Aquesta peça en concret va sonar com si en una nit d’estiu ens haguéssim estirat a l’herba a contemplar els estels. No em cansaria mai d’escoltar Volodos.

Arcadi Volodos té un magnetisme que ho imanta tot. La seva manera de tocar el piano és tan senzilla com hipnòtica. Aconsegueix crear una atmosfera que ho circumda tot, que multiplica el so d’un piano sol. Mai no havia observat aquesta qualitat en cap altre pianista, ni tan sols en Barenboim o en Pollini, els meus dos preferits.

En acabar el concert va oferir un reguitzell inacabable de bisos, un dels quals fou el Vivaldi citat més amunt, així com també una peça de Mompou, dues peces espanyoles i una de francesa. És un intèrpret totterreny perquè ho va saber tocar tot amb el mateix grau de mestria i de perfecció. I és que perquè la música sembli fàcil, l’intèrpret ha de ser extraordinari i tenir un domini absolut de l’instrument. Altrament, les dificultats emergeixen pertot. Volodos va transmetre la sensació que allò que tocava era un divertiment per a ell, malgrat que rere la seva interpretació hi hagi moltíssimes hores d’estudi, de fer dits i d’escales i arpegis.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.