Adriana Lecouvreur
Títol: Adriana Lecouvreur
Autor: Francesco Cileà, amb llibret d’Arturo Colautti
Intèrprets: Barbara Frittoli, Roberto Alagna, Dolora Zajick, Joan Pons; cor i orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigits per Maurizio Benini
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 26 de maig
Tal com diu el subtítol-resum de l’òpera, es tracta de teatre dins el teatre. Basada en la vida de l’Adrienne Lecouvreur real, Adriana Lecouvreur explica la història d’una actriu de la Comédie Française del segle XVIII que va ser l’amant d’un noble. L’òpera, amb un argument prou enrevessat, tracta d’un triangle amorós entre dues dones que competeixen per aconseguir l’amor d’un home.
En resum, cal dir que ha estat una de les funcions més rodones d’aquesta temporada del Liceu, ja que ha excel·lit a nivell tan musical com escènic. La dramatúrgia, de David McVicar, és totalment fidel a l’època i a l’argument de l’obra, és acurada i esplèndida, i el vestuari és fastuós i detallista. Tan aviat veiem l’escenari com les bambalines del teatre, on transcorre l’amor entre Adriana i Maurizio.
Pel que fa als cantants, es tracta d’un repartiment de luxe. Barbara Frittoli és una gran soprano spinto, tot i que li falta un punt de dramatisme en algun moment de l’obra, sobretot en el monòleg de Fedra del tercer acte, quan comença parlant i va apujant el to i la ira contra la seva rival, la princesa de Bouillon. Roberto Alagna, que no havia vist mai en directe, em va “sorprendre” molt gratament, té un timbre avellutat i un agut fàcil, i és del tot idoni per als papers dramàtics, però pel meu gust, no té un frasseig gaire acurat. Dolora Zajick, que ja hem vist moltes vegades al Liceu, té una veu brillant i imponent i uns greus magnífics, però la primera ària la va cantar com un seguit de frases deslligades, sense unitat. Joan Pons, el gran baríton català (menorquí), va fer un Michonnet ple de sentiment, amb molta calidesa i molt bon estat de forma, malgrat els anys, que hi són.
Al primer acte, l’òpera comença presidida per un bust de Molière que contempla els actors des del més enllà (Adrienne Lecouvreur va estrenar moltes obres seves). La posada en escena de David McVicar fa un gran favor a la història perquè l’espectador pugui copsar-la, i és que es tracta d’una òpera verista amb els sentiments a flor de pell i els personatges inflamats de passió, disposats a morir o a matar per allò que més estimen. Una funció impactant, plena de visceralitat i de lirisme.