La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Dudamel i l’Orquestra Simón Bolívar al Palau

Gustavo Dudamel és un director que aixeca passions. Si bé és cert que pertany a aquella categoria d’artistes que tenen una gran campanya de màrqueting al darrere, s’ha de dir que és un gran director d’orquestra, cosa que vam poder comprovar la temporada passada en el meravellós concert que va oferir al Palau al capdavant de l’Orquestra de la Ràdio de Baviera.

Enguany ha tornat amb l’Orquesta Sinfónica «Simón Bolívar» de Venezuela, un conjunt format per músics joves que Dudamel dirigeix regularment. Van interpretar obres de compositors prou diferents com Beethoven i Wagner. A la primera part van tocar la cèlebre i arxifamosa cinquena simfonia, que Dudamel va dirigir amb un ritme i un estil perfectes i en què va fer gala de la seva virtut més preuada: la precisió. Malgrat que l’orquestra estava sobredimensionada, en cap moment les seccions no van anar descompassades, sinó que van tocar exactament al ritme que els marcava la batuta de Dudamel. Ara bé, a banda d’un excés tímbric, el so que va produir l’orquestra en Beethoven va ser aspre, adust, mat. És una orquestra de molta qualitat, però a la primera part del concert no va fer gala de totes les seves possibilitats sonores.

En canvi, a la segona part la cosa va canviar i va assolir la perfecció. L’orquestra es va ampliar visiblement i el so va ser absolutament brillant i expandit. El programa Wagner va començar amb dos fragments d’El capvespre dels déus. Va ser especialment emotiva la marxa fúnebre de Siegfried, tot i que pel meu gust, va faltar-hi un puntet de solemnitat per transportar-nos completament al cel místic wagnerià. Amb la marxa nupcial de Lohengrin sí que Dudamel, l’orquestra Simón Bolívar i els dos cors (l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música) van assolir la perfecció absoluta. Es van compenetrar totalment i el resultat va ser d’un lirisme evocador. L’idil·li amb Wagner va continuar amb els murmuris del bosc de Siegfried i l’entrada dels convidats al Palau de Tannhäuser. Dudamel va interpretar Wagner amb grandiositat, però amb molt de lirisme, sense pesantor i amb molta elegància. La secció de corda en cap moment no va quedar eclipsada per la de vent. Cal fer notar que la secció de vent metall no va fer ni una errada en tot el concert i en general, tot el vent va sonar de manera compacta, però perfectament integrada amb la corda.

Acabat el concert, Dudamel va oferir dos bisos wagnerians: la cavalcada de les valquíries, on va fer sortir l’èpica i la força, i la mort d’Isolda, que no va ser tan reeixida com els Wagners anteriors. Especialment al principi de la peça, on hi ha els trèmolos de la corda, van quedar massa deslligats i no arribaven a enllaçar ben bé la melodia de manera concatenada, però la corda va ser especialment brillant i malgrat tot, va aconseguir fer-nos sentir la màgia de l’òpera més transgressora de Wagner.

Penso que la música de Wagner està amarada d’una aura profunda de misticisme que només són capaços de transmetre intèrprets excelsos. Aquest és el cas de colossos com Christian Thielemann o Daniel Barenboim, que vaig tenir la sort de veure fa dos anys a Londres dirigint les quatre òperes de L’anell del Nibelung. Sentint Dudamel, em vaig notar transportada a Londres novament.

Programa del concert: Beethoven, simfonia núm. 5 en do menor, op. 57; WagnerEl capvespre dels déus (Viatge de Siegfried pel Rin, acte I; Mort de Siegfried i Seguici fúnebre, acte III); Lohengrin (Marxa nupcial, acte III); Siegfried (Murmuris del bosc, acte II); Tannhäuser (Entrada dels convidats al Palau, acte II)
Intèrprets: Orquesta Sinfónica “Simón Bolívar” de VenezuelaOrfeó CatalàCor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Director: Gustavo Dudamel
Espai: Palau de la Música
Data: 16 de gener

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El clavecí ben temperat de Pierre-Laurent Aimard

Deu anys després de la fastuosa interpretació d’El clavecí ben temperat per Daniel Barenboim, el Palau de la Música ha tornat a programar el primer llibre de l’obra de Bach, en aquest cas a càrrec del pianista francès Pierre-Laurent Aimard. Va ser una interpretació solvent però irregular d’un dels cims de la música de tots els temps.

La interpretació de les obres de Bach per a teclat planteja uns quants dilemes. S’han d’executar amb clavecí o amb piano? Si es fa amb piano, l’instrument s’ha de fer sonar com si fos un clavecí o bé cal tocar-lo tenint present totes les possibilitats tímbriques que ofereix el piano? Si es fa així, és fàcil fer una interpretació gairebé romàntica de Bach. A parer meu, totes les versions són vàlides, però en qualsevol cas, s’ha de tenir clar quina mena d’interpretació es vol fer de l’obra de Bach en qüestió.

Sentint Pierre-Laurent Aimard tocant el primer llibre d’El clavecí ben temperat, no vaig tenir clar quina era la seva opció. Els preludis i fugues de ritme més ràpid els va tocar en estil gairebé staccato i a una velocitat a vegades tan exagerada —especialment el preludi i fuga en sol major— que les notes no s’entenien. Aquesta va ser una de les mancances constants d’Aimard: una articulació poc clara de les tecles que es feia palesa en els passatges ràpids, en què es produïa una certa confusió tímbrica. Si tenim en compte que aquesta obra es va escriure originalment per a clavecí, és imperdonable que l’articulació de les notes no sigui absolutament diàfana, encara que es toqui amb piano.

En els preludis i fugues de ritme lent, en canvi, s’hi va recrear allargant les notes —amb un ús molt moderat del pedal en tot moment, s’ha de dir—, de manera que s’insinuava tímidament una interpretació romàntica de les peces. Va fer massa ritardandos —tot i que sense arribar a rubato— que enterbolien l’audició de l’obra i en trencaven una mica el sentit de conjunt unitari.

Pierre-Laurent Aimard és un gran pianista amb una tècnica sòlida, però no ha acabat de trobar l’estil que vol per a El clavecí ben temperat. Sembla que vol fer sonar el piano com un piano, però en els preludis i fugues ràpids és com si volgués emular el clavecí, mentre que en els lents toca amb un so expandit explorant les possibilitats tímbriques del piano. Ara bé, més enllà del so, pel que fa a la lectura de l’obra, va ser exquisida i molt ajustada a la forma que té. Va tocar els preludis amb delicadesa i les fugues marcant clarament cada entrada del subjecte, de manera que es feia notar que era una fuga.

Tots tenim al cap grans interpretacions d’aquesta obra canònica de la literatura per a teclat, des de Gustav Leonhardt fins a András Schiff. A mi m’agraden tant les versions amb piano com les de clavecí, però hi ha d’haver una unitat interpretativa que Aimard no va saber trobar. Els 24 preludis i fugues del primer llibre d’El clavecí ben temperat no es poden concebre individualment, sinó que formen una unitat estilística que s’ha de reflectir en el so de cadascun. Aquesta unitat, més difícil de trobar en el piano, precisament per la seva complexitat tècnica, és el que defineix i dóna forma a una obra immensa.

Programa del concert: Bach, El clavecí ben temperat, llibre I
Intèrpret: Pierre-Laurent Aimard, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 15 de gener

Valoració: 3.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Eduard II de Christopher Marlowe

No és habitual veure obres d’autors contemporanis de Shakespeare, ja que l’autor anglès té una ombra molt allargada que eclipsa tots els de la seva mateixa generació, i més i tot. Per això és un gran encert que en el marc del 450è aniversari del naixement del dramaturg anglès s’hagi programat també una obra de Christopher Marlowe, Eduard II, la més famosa d’aquest autor. Els encarregats de dur-lo dalt de l’escenari han estat els membres de la companyia Parking Shakespeare al Teatre Tantarantana. El resultat va ser desigual.

Eduard II va ser un rei que va governar Anglaterra durant el segle XIV. El tret característic que fa que Marlowe en faci una obra de teatre és que era homosexual. Eduard II és la història d’un rei, una reina rebutjada i un favorit d’extracció plebea, i per aquest motiu odiat per tots els cortesans.

La versió que Marc Rosich ha fet d’aquesta obra no m’ha acabat de fer el pes per diversos motius. Primer, perquè ha retocat el text original per introduir-hi elements de la política actual, frases com ara tot és mentida llevat d’alguna cosa, dita en el context d’una suposada roda de premsa. Estic bastant tipa que a les obres clàssiques s’hi hagin d’introduir falques d’aquesta mena amb l’absurd argument que es fa per acostar l’obra original als nostres dies. No m’agrada que em prenguin per estúpida. Si un clàssic és bo, l’espectador ja s’encarrega de fer els paral·lelismes que calguin sense que els hi hagin d’explicitar. La gràcia d’un bon text és que faci rumiar, i no pas que s’hagi de donar mastegat.

L’altre element que no em va agradar va ser l’escenografia, focalitzada exclusivament en un gronxador que representa el tron i el poder. Tots els actors van vestits amb calça curta i camisa i es mouen en un escenari completament despullat. Em penso que no cal arribar a aquest extrem de minimalisme, que s’acosta força al del Coriolà de Rigola que vam veure fa uns anys al Lliure. Entenc que és una obra complicada de representar per la seva complexitat argumental, però estic segura que s’hauria pogut trobar una solució imaginativa i a la mida del teatre que donés a l’obra tota la força que té. Amb aquest muntatge, més enllà de la paraula no hi havia pràcticament res, i així la representació queda incompleta.

Els actors, de la companyia Parking Shakespeare, que havíem pogut veure a Woyzeck a la Sala Beckett, són excel·lents i van saber donar a l’obra tota la força despietada que té. Eduard II és una obra sobre l’ànsia de poder i les intrigues palatines per aconseguir-lo. El tema no és que sigui actual, sinó que simplement és intemporal perquè és d’allò més humà. Em sap greu que haver descobert un text fantàstic de Marlowe en un muntatge deficitari i molt millorable.

Títol: Eduard II
Autor: Christopher Marlowe
Traductor: Marc Rosich
Dramatúrgia: Marc Rosich, Roberto Romei, Anna M. Ricart
Director: Roberto Romei
Intèrprets: Òscar Bosch, Ester Cort, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, José Pedro García Balada, Carles Gilabert, Santi Monreal, Roc Piró, Ricard Sadurní
Espai: Teatre Tantarantana
Dates: del 17 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 2.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La butaca

La butaca és un vodevil divertidíssim sobre la història de Catalunya. El president està a punt de fer la famosa declaració unilateral d’independència (DUI), quan un mosso d’esquadra que vigila el Palau de la Generalitat fa un viatge en el temps fins a la guerra de successió a través d’una butaca amb poders màgics.

Els dos integrants de la companyia T-Atraco Teatre, Robert Gobern i Joan Valentí, fan tots els papers de l’auca, que no són pocs. Ells mateixos són els autors d’una peça original i molt hilarant que planteja dos viatges en el temps: un al passat, a principis del XVIII durant la guerra de successió, i un altre al futur, a la república catalana independent. Entremig veiem desfilar un mosso d’esquadra, un conservador de museu, Rafael Casanova, Antonio de Villarroel, un adroguer del XVIII, el rei Carles II, etc. El resultat és una comèdia lleugera però gens tòpica sobre el tema de moda: el procés sobiranista.

L’escenografia del Versus en aquest cas només consta d’un teló i una butaca, que dóna nom a l’obra. Amb canvis de vestuari ràpids i constants, els dos actors es van transmutant de personatges i d’època. És, doncs, un muntatge minimalista, però molt efectiu. Robert Gobern i Joan Valentí caricaturitzen molt bé cadascun dels personatges que interpreten i això fa que els riures entre el públic siguin constants. Parlant en termes històrics, diríem que La butaca coqueteja amb un contrafactual: què hauria passat si la guerra de successió l’hagués guanyat l’arxiduc Carles?

Títol: La butaca
Autoria i interpretació: Robert Gobern i Joan Valentí “Nan”
Direcció: T-Atraco Teatre
Espai: Versus Teatre
Dates: del 18 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 3/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Maria Stuarda

És una joia autèntica que el Liceu hagi programat una òpera tan meravellosa i plena de bellesa com Maria Stuarda, que no entenc per què no es representa més. És una òpera amb argument de fons històric —encara que sigui poc fidel a la història real—, que conté la confrontació entre dues reines molt poderoses: la d’Anglaterra, Elisabet Tudor, i la d’Escòcia, Maria Estuard.

Les dues reines van ser Joyce DiDonato com a Maria i Silvia Tro com a Elisabetta. DiDonato és una cantant perfecta, amb una veu preciosa i avellutada, una tècnica impol·luta, un frasseig excel·lent i una línia de cant delicada, molt adient per al belcanto. Ara bé, és una mezzosoprano que aquí fa un paper de soprano, i això es nota. Més enllà que canti les àries mig to més baixes de la partitura original —DiDonato segueix la versió que Charles Mackerras va fer per a Janet Baker—, quan s’enfila al registre més agut la veu se li fa estreta, com passa a les mezzosopranos. Ara bé, fa una creació memorable del personatge de Maria en tots els sentits, com ja havíem pogut veure quan es va fer la transmissió d’aquesta òpera en cinema des del Metropolitan.

L’altra reina, Elisabetta, va ser Silvia Tro, que és una cantant molt segura i competent, però que no és mezzo, com ella mateixa vol dir-se. És una soprano lírica en un paper que no és el seu, perquè malgrat que té bona tècnica, la veu és un pèl estreta i això fa que en els moments de més tensió dramàtica quedi curta. Però va demostrar que s’havia estudiat el paper al detall perquè anava molt segura.

Qui va fer la impressió que no se sabia gaire el paper va ser Javier Camarena, un tenor líric fabulós que en aquesta ocasió no va estar a l’altura de les altres vegades que l’he vist. Al primer acte, on té l’ària, a les frases més llargues es va notar que se li acabava l’aire massa aviat i al final l’agut li va sortir desafinat, però no cap a baix, sinó cap a dalt. Després, en el duo amb Elisabetta, va fer algunes desafinades més, tot i que poc remarcables. Primer vaig pensar que potser tenia alguna afecció a les cordes vocals, però em penso que el que li passa és que no té el paper de Leicester prou ben interioritzat. Ara bé, Camarena és un tenor amb una veu preciosa, un frasseig immaculat i un legato deliciós, dels quals va fer gala en aquesta Maria Stuarda.

Una de les grans sorpreses de la vetllada va ser l’orquestra, que va sonar sorprenentment bé, dirigida per Maurizio Benini. Totes les seccions van anar ben acompassades i la corda va sonar plena i amb dignitat. És a dir, que va acompanyar els cantants en perfecta sintonia i amb l’esperit belcantista ben impregnat. El cor va ser correcte però va passar més discret.

L’escenografia, que signen Patrice Caurier i Moshe Leiser, és molt sòbria i un pèl rara, però correcta. Com a vestuari, cal fer notar que només les dues reines porten vestits d’època, molt fastuosos, mentre que la resta de personatges van vestits de l’època actual. És com si la història es limités a les dues contrincants i la resta fossin espectadors del duel a mort. És xocant però no molesta. El resultat és una gran òpera en una interpretació globalment molt bona, sense arribar a l’excel·lència pura.

Títol: Maria Stuarda
Autor: llibret de Giuseppe Bardari; música de Gaetano Donizetti
Intèrprets: Joyce DiDonato (Maria Stuarda); Silvia Tro Santafé (Elisabetta); Javier Camarena (Roberto Leicester); Michele Pertusi (Giorgio Talbot); Vito Priante (Guglielmo Cecil); Anna Tobella (Anna Kennedy)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director d’orquestra: Maurizio Benini
Directors d’escena: Patrice Caurier i Moshe Leiser
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de gener

Valoració: 4/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Les relacions perilloses entre l’art i la política

Mai no he sortit decebuda del teatre en veure una obra dirigida i/o interpretada per Josep Maria Pou. Aquest cop tampoc, malgrat algunes crítiques negatives que he llegit sobre Prendre partit. Tracta un tema que em fascina com és la relació entre l’art i la política, i a més, és una obra amb dos personatges molt potents que obre una colla d’interrogants i no en tanca cap, sinó que trasllada el dubte a l’espectador perquè aquest prengui partit, tal com diu el títol de l’obra de Harwood.

En si, l’obra no és tant una història amb plantejament, nus i desenllaç, com la presentació d’una circumstància crucial de la història de l’Europa contemporània. És una mena de retrat d’un fet concret: les entrevistes prèvies que el Major Steve Arnold va fer a Wilhelm Furtwängler de cara a la preparació per al judici que s’havia de celebrar al Tribunal de Desnazificació, l’any 1946. La conversa és dura, aspra, agra i el militar americà supura odi i menyspreu envers el director, la música clàssica i gairebé la cultura europea. El dilema que la situació destil·la és el següent: art i política poden seguir camins completament divergents? Furtwängler assegura que sí, mentre que el Major Arnold està convençut que en les circumstàncies que es van viure sota el règim nazi, això era totalment impossible.

Personalment, subscric tot el que el personatge de Furtwängler diu a l’obra, que la música no té res a veure amb la política i que la seva missió és elevar la cultura d’un país i l’esperit dels homes. Ara bé, no és menys cert que ell va acceptar totes les prebendes que el règim nazi li va atorgar perquè era un gran director d’orquestra i el veneraven. En una situació tan difícil què han de fer els artistes? Una cosa que li retreu el Major Arnold és no haver emigrat d’Alemanya, tal com ho havien fet molts col·legues seus. Furtwängler diu que s’estimava el seu país. No pararíem de trobar arguments a favor de l’un i de l’altre, per això l’obra duu aquest títol.

Tant la tria de la peça com la interpretació em van semblar magistrals, malgrat que aquesta funció ha tingut un començament accidentat, ja que qui havia de fer el paper del militar americà era Joel Joan, però va haver de cancel·lar per malaltia, i en lloc seu hem pogut veure un esplèndid Andrés Herrera. Ell fa el paper del militar exaltat i rude que ve a conquerir els vençuts i a humiliar un home que no entén ni vol entendre. Aquest home és Josep Maria Pou, que encarna el qui es considera el millor director d’orquestra de tots els temps, Wilhelm Furtwängler. Tothora té una actitud distant, serena i resignada. No pensa oposar resistència, però defensarà les seves idees a peu i a cavall fins on calgui.

Herrera i Pou són el contrapès perfecte l’un de l’altre, malgrat que el primer té força més paper que el segon. Al seu darrere hi ha uns magnífics Anna Alarcón i Pepo Blasco, secundaris de luxe, i també Sandra Monclús i Sergi Torrecilla, més discrets. El muntatge i el vestuari són molt encertats, ja que ens recorden perfectament l’ambient i l’estètica dels anys quaranta, gairebé de manera cinematogràfica. Al mig de l’escena, Furtwängler es disposa a ser jutjat i vexat, i és que poc sovint tenim l’ocasió de veure la justícia que van impartir els guanyadors de la guerra un cop derrotada la barbàrie nazi.

Títol: Prendre partit
Autor: Ronald Harwood
Traductor: Ernest Riera
Director: Josep Maria Pou
Intèrprets: Andrés Herrera, Josep Maria Pou, Anna Alarcón, Pepo Blasco, Sandra Monclús, Sergi Torrecilla
Espai: Teatre Goya Codorniu
Dates: del 6 de desembre a l’1 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Hamlet a la Sala Atrium

Quan vaig saber que a la minúscula Sala Atrium farien Hamlet em vaig posar les mans al cap perquè no em sabia imaginar que un clàssic de clàssics pogués escenificar-se en condicions i amb dignitat en una sala amb pressupost minso. Més encara si pensem en les grans produccions cinematogràfiques que se n’han fet, i jo tinc molt present la de Kenneth Branagh, espectacular des de tots els punts de vista. Però havent vist el brillant muntatge que ens proposen Raimon Molins i Marc Chornet, m’he hagut d’empassar tots els prejudicis.

D’entrada, cal dir que la Sala Atrium es transforma de dalt a baix per acollir aquest originalíssim muntatge. Si sempre l’havíem vista amb una grada estreta al davant d’un escenari reduït, aquí han aprofitat la llargada de la sala per convertir-ne la part central en un escenari enfilat damunt d’una tarima de fusta formada per blocs que es pleguen i es despleguen com si fossin peces de lego, i sota dels quals hi ha aigua. L’únic objecte físic d’escenografia és la copa, símbol del verí i de la mort, omnipresent en tota l’obra, que està tenyida de mort, com tots sabem. Potser l’única observació crítica que faria a aquest muntatge tan imaginatiu és que el líquid de la copa sigui transparent i no de color vermell fosc, com correspondria a la sang vessada.

Jo, que no sóc gaire partidària de les actualitzacions dels clàssics, vaig sortir molt gratament sorpresa de la Sala Atrium perquè han aconseguit representar el Shakespeare més famós sense perdre ni un bri de força ni d’intensitat. El muntatge és modern en tant que no hi ha escenografia ni vestits d’època, però el text és l’original i la força i l’expressivitat amb què cada actor es posa en la pell del seu personatge fan reviure el Hamlet shakespearià com si s’estrenés de bell nou. S’ha de lloar, per damunt de tot, el Hamlet de Raimon Molins, perfectament imbuït de l’aura i l’essència del príncep obcecat amb una sola idea que el corseca tota l’obra: venjar el seu pare assassinat, encara que fer-ho suposi eradicar la família sencera.

La resta d’actors també fan un treball encomiable i el conjunt és una representació espectacular i molt original per un muntatge en què l’aigua esdevé protagonista. Un príncep embogit es fa l’amo de l’escenari, de la resta d’actors i d’un teatre de petit format que en aquesta ocasió es fa gran perquè el text és grandiós i la interpretació també. És un Hamlet fidel a l’original, amb algunes alteracions escèniques, i és que a parer meu, els clàssics no s’han d’actualitzar perquè com a tals, són intemporals.

Títol: Hamlet
Autor: William Shakespeare
Traductor: Joan Sellent
Dramatúrgia i direcció: Marc Chornet i Raimon Molins
Intèrprets: Raimon Molins, Alba José, Marc Rius, Xavi Torra, Clara de Ramon, Toni Guillemat
Espai: Sala Atrium
Dates: del 3 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Tortugues a la Flyhard

He tornat a la Flyhard, aquest cop a veure Tortugues, una comèdia negra que signa Clàudia Cedó i que interpreten quatre joves actors: Dani Arrebola, Àlex Brull, Clara Cols i Alícia Puertas. Un dels motius pels quals m’agrada aquesta sala tan petita de Barcelona és que abans d’anar-hi sempre em pregunto com deuen haver muntat el minúscul escenari de què disposen per escenificar una història. En el cas de Tortugues hi ha un llit amb dues tauletes de nit, una pissarra, una butaca i poca cosa més, però no es troba a faltar res perquè l’obra quedi ben contextualitzada.

Tortugues: la desacceleració de les partícules és una comèdia amb un humor que esdevé més negre a mesura que avança la història. Quan parlem d’experiments científics de resultats incerts amb persones és difícil fer broma, però el text de Clàudia Cedó aconsegueix tractar el tema amb delicadesa, elegància i sentit de l’humor, malgrat que no ens podem abstreure del que hi ha al darrere d’allò que ens fa riure. Dos científics ambiciosos i amb pocs escrúpols decideixen provar un medicament en fase experimental en un humà per observar-ne les reaccions. L’efecte que fa és que li desaccelera l’organisme fins a extrems insospitats.

Tortugues no deixa de ser una trama d’històries creuades, en aquest cas, les de dues parelles: la dels científics i la de les persones «normals». Els primers són brillants, ambiciosos i manipuladors, i els segons tenen una vida quotidiana, tirant a grisa, amb els problemes de la gent ordinària, però a diferència dels científics, que tendeixen a la megalomania i gairebé a l’autisme, la parella «normal» té la capacitat d’emocionar-se per coses petites del dia a dia. Els primers volen fer-se un lloc a la història, i els segons simplement volen viure la vida. El dilema, doncs, està servit, encara que s’amagui darrere d’una comèdia amb moments hilarants.

Tots quatre actors estan fantàstics, però és de justícia destacar l’enorme interpretació de Dani Arrebola, un actor que havíem vist a la trilogia dels Contra d’Esteve Soler, i que aquí fa el paper estrella de la persona que serveix de conillet d’índies als científics sonats. L’evolució del seu personatge, d’un home estressat i nerviós a convertir-se pràcticament en una planta és impressionant i molt divertida. Arrebola és un altre d’aquells actors que hauria d’estar pujant dalt de teatres més importants. Però també s’ha de parlar dels altres, perquè tots quatre formen un conjunt fantàstic, dirigit per la mateixa autora.

De fet, l’èxit de l’obra ha fet que es prorrogui un mes més del previst. La recomano a tothom perquè és una comèdia ben trobada i fa riure, però és més que això: és una reflexió sobre els límits ètics de la ciència.

Títol: Tortugues: la desacceleració de les partícules
Autora i directora: Clàudia Cedó
Intèrprets: Dani Arrebola, Àlex Brull, Clara Cols, Alícia Puertas
Espai: Sala Flyhard
Dates: del 20 de novembre al 12 de gener

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Santa Nit (Els pastorets reloaded)

Santa Nit és una versió molt lliure i portada a la Barcelona dels nostres dies d’Els pastorets. De fet, és tan lliure que només ens recorda vagament l’obra popular. Per damunt de tot, és una comèdia molt divertida feta a base de personatges i d’històries creuades, el meu gènere narratiu preferit. Els dos pastorets en aquest cas són dos joves sense feina que volen anar a visitar una amiga que està a punt de parir.

A Santa Nit, els pastorets són Ivan Benet i Marc Rodríguez. Rodríguez és un actor que personalment m’encanta perquè té un do molt especial per a la comèdia. Em costaria veure’l en un altre registre. Al seu costat, Benet, més seriós i més tímid, també acaba formant part de la gran comèdia que és aquesta obra. En el seu camí cap a l’hospital es troben un fris de personatges més o menys extravagants que van d’un mafiós a un saxofonista palestí al metro.

Cristina Genebat, que fins ara només coneixíem com a actriu i traductora, amb Santa Nit es revela com una autora molt solvent, ja que la comèdia és àgil, lleugera, amb les trames ben enllaçades i uns personatges caricaturescos prou ben perfilats. L’encarregat de dirigir aquesta comèdia ha estat el marit de Genebat, Julio Manrique, juntament amb Xavi Ricart, que han sabut recrear tots els espais diversos en què transcorren les escenes de l’obra amb molta imaginació.

Santa Nit és una obra divertida, fresca i sense pretensions, i allò que ens la fa més atractiva, a banda de la hilaritat de la trama —i especialment de les escenes on surt Marc Rodríguez—, és que retrata personatges corrents com qualsevol de nosaltres amb què ens podem identificar amb facilitat. Cadascun amb la seva història, van a la seva fins que al final es troben tots al mig de la muntanya del Tibidabo i es resol el conflicte plantejat, que no és altre que el naixement de la criatura de la protagonista, la Maria, que aquí és mare soltera.

Un dels trets que més m’ha agradat d’aquesta obra és l’adaptació que ha fet l’autora dels elements de l’obra original per dur-los als nostres dies. Jugar al joc de les vuit diferències entre Els pastorets i Santa Nit és un exercici estimulant i tan divertit com l’obra. Malgrat les semblances i les diferències, però, és una comèdia que es pot representar en qualsevol època de l’any, i per això em sobta que duri tan poc al Club Capitol. M’imagino que és cosa de dates i agendes dels actors i del teatre, però seria bo que s’allargués més.

El muntatge escènic és molt imaginatiu tenint en compte l’espai disponible i la gran quantitat d’escenaris on es desenvolupen les accions de l’obra. Amb pocs elements aconsegueix dibuixar molt bé des de l’estació de metro fins al passadís de l’hospital. En definitiva, si teniu ganes de riure, no us podeu perdre Santa Nit.

Títol: Santa Nit
Autora: Cristina Genebat
Direcció: Julio ManriqueXavi Ricart
Intèrprets: Ivan Benet, Marc Rodríguez, Cristina Genebat, Ernest Villegas, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Norbert Martínez
Espai: Club Capitol
Dates: del 10 de desembre al 4 de gener

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Christophe Rousset al Palau de la Música

Pels volts de Nadal Palau 100 ha tingut el gran encert de programar l’Oratori de Nadal, BWV 248, de Johann Sebastian Bach. Es tracta d’una obra unitària, però integrada per sis cantates independents, de les quals Les Talens Lyriques, dirigits per Christophe Rousset, ens n’han interpretat les tres primeres i l’última (corresponents al primer, segon i tercer dia de Nadal, i a l’Epifania, respectivament). Amb ells va actuar-hi el Cor de Cambra del Palau i quatre solistes vocals. El resultat va ser molt bo sense arribar a la perfecció.

Just una setmana abans havíem pogut gaudir d’una interpretació excelsa i sublim d’una altra gran obra de Bach, la Missa en si menor, interpretada per Thomas Hengelbrock. Christophe Rousset té un estil diferent, més auster, més sobri, i una orquestra força menys nombrosa que la de Hengelbrock. El que crida més l’atenció és que les tres trompetes del conjunt instrumental van fer un nombre excessiu d’errors i això va deslluir força algunes àries on tenen molt de protagonisme. És cert que els instruments d’època de vent metall tenen una dificultat afegida pel fet de no tenir pistons, però això no és excusa per a uns intèrprets professionals. A banda d’aquesta disfunció, l’orquestra va tocar molt bé, amb molta harmonia interna i Rousset va donar un aire festiu a l’obra, com correspon a la celebració del Nadal.

Els solistes vocals van ser un pèl desiguals. Per damunt de tot, va destacar el joveníssim tenor alemany Julian Prégardien, que va interpretar l’evangelista i les àries de tenor amb una veu preciosa, una emissió clara i perfecta, un frasseig immaculat i un estil elegant i depurat. Es notava que, més enllà de cantar molt bé, té un coneixement extens del repertori. En segon lloc cal destacar també el baix Matthew Brook, que va cantar amb una veu plena d’autoritat, tot i que la seva manera d’interpretar s’acostava més a l’òpera que no pas a l’oratori, que demana menys inflexions vocals i més sobrietat a l’hora d’abordar cadascuna de les notes.

Katherine Watson va ser correcta, però té alguns problemes en la projecció de la veu, ja que en algunes parts del registre li falten harmònics i això fa que la veu no li vibri correctament i el so que es percep sigui pla. A banda d’això, va anar un pèl curta d’aguts i quan s’enfilava cap amunt no ho feia amb comoditat. El contratenor Damien Guillon va cantar les àries més belles de l’oratori, però va començar amb mal peu, amb dificultats evidents per respirar durant la primera ària. Això va fer que no pogués allargar gaire les frases i les hagués de tallar. A partir de la segona ària va millorar, però és un cantant amb un legato escàs i una veu que queda un xic plana i li manca vibrato. Va fer una interpretació correcta, però no extraordinària.

L’actuació del Cor de Cambra del Palau va ser un pèl decebedora. Amb només divuit cantaires, va començar l’obertura amb poca energia, va fer la sensació que hi faltaven efectius perquè sonava pobre i sobretot, amb manca d’unitat, de cohesió interna. Al llarg de l’obra la sensació d’escassesa va anar minvant, però no es va corregir la manca de cohesió. No va sonar com una massa compacta i unida, i no es va acabar d’integrar bé amb l’orquestra.

Christophe Rousset, calçat amb vambes, va dirigir una versió canònica de l’Oratori de Nadal, amb sobrietat i sense misticisme, però hauria hagut de fer alguns retocs perquè la interpretació hagués estat perfecta.

Programa del concert: Bach, Oratori de Nadal, BWV 248 (cantates 1, 2, 3 i 6)
Intèrprets: Katherine Watson, soprano; Damien Guillon, contratenor; Julian Prégardien, tenor; Matthew Brook, baix; Cor de Cambra del Palau de la Música CatalanaLes Talens Lyriques
Director: Christophe Rousset
Espai: Palau de la Música
Data: 18 de desembre

Valoració: 4/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Anna Netrebko compleix amb Barcelona

Era esperadíssim a Barcelona el concert de la superdiva Anna Netrebko, ja que l’havia de fer el proppassat 17 de maig, però el va suspendre per malaltia. Es va reprogramar pel 17 de desembre, amb un canvi de tenor acompanyant, d’orquestra, de director i de programa (el del maig havia de ser més llarg). És a dir, que llevat de Netrebko, tot va ser diferent de com havia de ser.

D’entrada, s’ha de dir que més enllà de la campanya de màrqueting estratosfèrica que la soprano té al darrere, Netrebko és una cantant excepcional  per diversos motius: té una veu preciosa, homogènia, amb un registre molt ampli, amb greus i aguts generosos, i una tècnica impressionant que fa que sigui sempre una delícia sentir-la. Ara bé, a mi no em sembla una soprano verdiana. Fa tres anys la vaig veure fent Anna Bolena al Met de Nova York i va ser un esdeveniment colossal perquè la seva veu i la seva manera de cantar s’adapten com un guant al belcantisme. Netrebko té una veu cristal·lina i amb un cert gruix i té agilitats; tot això li permet encarar els belcantos dramàtics amb gran precisió i una bellesa estilística fora del comú.

També ha excel·lit en el paper de Donna Anna i ha adoptat l’estil mozartià amb gran facilitat, però si bé la intel·ligència de Netrebko és saber adaptar-se a cadascun dels estils que aborda amb un altíssim grau d’excel·lència, el seu instrument no és il·limitat, i això es veu quan vol encarar el repertori d’una soprano spinto o directament dramàtica. Té una veu gran que sap modular amb encert i elegància, però és una veu que voleia i li falta pes per interpretar amb dramatisme i credibilitat papers com Lady Macbeth, Leonora (Il Trovatore) o Maddalena. Va sortir a escena amb la famosa ària de la carta de Macbeth, i va haver de forçar al màxim el registre greu, que és generós per a una soprano lírica, però insuficient per a un paper que és gairebé de mezzosoprano. Tothora es notava que a la veu li faltava pes, que s’enfilava al registre agut amb massa facilitat i això llevava emoció a una interpretació tècnicament immaculada.

Va cantar «Tacea la notte placida» en pur estil belcantista, quan Verdi és tota una altra cosa, la veu ha de pesar i enfilar-se als aguts s’ha de notar que costa, perquè la soprano que fa Leonora és una dramàtica sense agilitats. O sigui, Netrebko va demostrar que és una cantant esplèndida, però fora del seu repertori, ja que va forçar massa la veu per fer papers massa foscos per a una veu lluminosa com la seva.

La segona part va ser més lluïda. Va interpretar Manon Lescaut i Adriana Lecouvreur  amb una elegància, una bellesa i una puresa d’estil fabulosos i el seu instrument preciós va brillar més perquè són àries més líriques que les que havia cantat anteriorment. En canvi, «La mamma morta», sobrecarregada d’efectisme i amb un dramatisme totalment impostat, va quedar artificiosa perquè és una ària molt forta i malgrat que la seva tècnica excepcional li permet capejar moltíssimes dificultats, l’instrument no li respon davant d’un repte fora del seu abast. En les àries més dramàtiques, Netrebko força massa i em temo que si a partir d’ara vol dedicar-se a aquest tipus de repertori, la veu se li’n pot anar a can pistraus. Espero que la seva intel·ligència li faci veure que forçar la màquina és contraproduent, per més possibilitats i recursos que tingui.

El tenor que la va acompanyar en dos duos, el d’Otello i el de Manon Lescaut, Yusif Eyvazov, va ser un cantant a oblidar ràpidament que no arriba ni a la sola de la sabata a Netrebko. Té una veu lletja, mal projectada, entubada, amb un vibrato que de tan excessiu és ja un trèmolo constant. És un tenor amb molts problemes tècnics de base que en cap teatre seriós no passaria de comprimari de segona.

La gran sorpresa de la vetllada va ser l’Orquestra Simfònica del Vallès, que dirigida per Massimo Zanetti, va tocar amb l’estil que cada compositor requereix, marcant caràcter i sabent-se adaptar en tot moment a les necessitats de la diva russa. Els trossos que va tocar sola, l’obertura de La forza del destino, el preludi de La Traviata i l’Intermezzo de Pagliacci, va demostrar que és una orquestra de tanta o més qualitat que l’OBC o l’orquestra del Liceu. Li falten instrumentistes, certament la corda sona un pèl exigua, però van tocar un Verdi que sonava Verdi i un verisme que sonava verisme. És a dir, sonava del tot professional, amb estil, caràcter i temperament.

Programa del concert: Verdi, àries i duos de La forza del destino, Il Trovatore, Macbeth, La Traviata, OtelloPuccini, àries i duos de Manon LescautGiordanoAndrea ChénierLeoncavalloPagliacciCileàAdriana Lecouvreur
Intèrprets: Anna Netrebko, soprano; Yusif Eyvazov, tenor
Orquestra Simfònica del Vallès
Director: Massimo Zanetti
Espai: Palau de la Música
Data: 17 de desembre

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Xostakóvitx eclipsa Sarah Chang

Aquest cap de setmana la temporada de l’OBC a l’Auditori ens ha dut el Concert per a violí de Dvórak, interpretat per una de les considerades millors concertistes actuals, l’americana Sarah Chang, i la Simfonia núm. 11 de Xostakóvitx, anomenada «L’any 1905», en record de la revolta del Diumenge Sagnant a Sant Petersburg. La direcció va anar a càrrec de Vassily Sinaiski. El resultat va ser més que notable.

No havia sentit mai Sarah Chang en directe, i per a mi era l’al·licient principal del concert, però he de dir que en conjunt va ser força més reeixida la interpretació de la simfonia de Xostakóvitx que no pas la del concert de Dvórak. Chang és una violinista molt competent, amb una tècnica plena de virtuosisme i una afinació perfecta, però amb això no n’hi ha prou per ser un bon concertista. El so que treu del violí és pobre i gosaria a dir que un pèl buit; no és un so a la corda, ple i ample. Per això l’orquestra el va tapar pràcticament tota l’estona i el so del violí només es podia sentir en condicions quan tocava ella sola o amb l’orquestra molt apianada. El so de Sarah Chang és com un material absolutament mal·leable que pot fer qualsevol pirueta vertiginosa, i això li dóna elasticitat, però li resta calidesa. El resultat va ser una execució més aviat freda d’un concert amarat de romanticisme.

A la segona part, el concert va millorar força. L’OBC va treure l’artilleria pesada de la percussió per interpretar l’onzena simfonia de Xostakóvitx, una peça grandiosa, colossal en tots els sentits que Vassily Sinaisky va dirigir amb molt d’encert i precisió. Estem acostumats que en les obres de gran orquestra del tombant de segle del XIX al XX l’OBC fa sonar molt fort la percussió i el vent metall de manera que ofeguen la corda, però aquest no va ser el cas de Xostakóvitx, en què es van sentir i distingir perfectament cadascuna de les seccions de l’orquestra, la corda inclosa.

Potser perquè és rus, o potser no, Sinaisky va saber transmetre tot el que aquesta simfonia conté: violència, opressió i voluntat imperial. Tal com en diu el títol, «L’any 1905», Xostakóvitx la va compondre per dedicar-la al Diumenge Sagnant, en què una protesta pacífica de treballadors va ser esclafada brutalment per les tropes del tsar. La música ho diu tot, és electritzant, violenta, imperial i fins i tot aterridora. La interpretació de l’OBC va ser impactant perquè va transmetre a la perfecció tot el que hi ha al darrere de la música i ens va deixar clavats a la cadira.

Programa del concert: Dvórak, concert per a violí i orquestra en la menor, op. 53; Xostakóvitx, simfonia núm. 11 en sol menor, op. 103, «L’any 1905»
Intèrprets: Sarah Chang, violí; Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Director: Vassily Sinaisky
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 12, 13 i 14 de desembre

Font: Núvol

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Una Terra baixa magistral per Lluís Homar

Ja sabia que Lluís Homar és un monstre de l’escena, però cal reconèixer que en aquest muntatge originalíssim d’un gran clàssic com Terra baixa se supera. Em penso que Homar, juntament amb Francesc Orella, són els dos actors catalans que actuen amb més naturalitat, quan els veiem a l’escena sembla com si els estiguéssim espiant a casa seva. Lluís Homar és versàtil, polièdric, però alhora amb una forta personalitat que deixa regalimar en tots els personatges que encarna. En aquesta Terra baixa es posa a la pell de quatre personatges diferents d’una mateixa obra: la Marta, el Manelic, el Sebastià i la Nuri. I és perfectament creïble en tots quatre. Això sí que és increïble.

En un escenari primer tot blanc i després ple de fulles i troncs secs, Homar imparteix una lliçó de teatre perquè aconsegueix dramatitzar ell tot sol la gran història èpica del triangle amorós format pel Manelic, la Marta i el Sebastià. Fa les transicions d’un personatge a l’altre de manera absolutament natural, sense que gairebé ens n’apercebem, amb canvis de veu subtils però suficients perquè sapiguem amb claredat quin és el personatge que parla. És difícil descriure la seva manera d’interpretar aquesta obra, perquè ho fa tot sense que ens adonem que ell sol es posa a la pell de quatre personatges ben diferents entre si. Sense anar més lluny, les llàgrimes que vessa quan fa la Marta són tan reals, que sembla que estiguem veient una dona a escena.

Aquesta adaptació del gran clàssic de Guimerà, que signen a quatre mans el mateix Homar i Pau Miró, qui el dirigeix, està feta a mida d’Homar, perquè cap més actor no seria capaç d’encarar-la i sortir-ne airós. Veure aquest muntatge dóna la raó a Homar quan diu que està en el millor moment de la seva vida. Es nota perquè està superb tota l’estona interpretant tots els personatges en una espiral de tensió creixent que, al ritme cadenciós de la música de Sílvia Pérez Cruz, arriba a un apoteòsic «He mort el llop», dit sense crits i sense escarafalls, amb lucidesa i senderi. És curiós perquè en cap moment no sembla que Homar faci cap ostentació de passió desmesurada, sinó que els matisos i les inflexions de veu que fa ja denoten l’estat d’ànim de cada personatge.

L’escenografia és senzilla i minimalista, però suficient per representar el món de la terra baixa i el de la terra alta mitjançant el contrast de colors entre el blanc del primer pla i els troncs foscos del darrere. En aquesta Terra baixa tan particular, una obra èpica esdevé continguda de formes, però pren una força desmesurada per la interpretació egrègia d’un Lluís Homar tocat de gràcia que aconsegueix fins i tot que visualitzem físicament els personatges, i no tan sols a través dels mínims canvis de vestuari que fa, sinó per la seva manera de dir-ne cadascun.

En definitiva, Homar es fa l’amo de l’escenari perquè és un actor veterà amb moltes taules que demostra que coneix molt bé l’ofici i el text que interpreta, i a més a més, es veu que va sobrat, i això és un valor afegit que fa que produeixi encara més emoció.

Títol: Terra baixa
Autor: Àngel Guimerà
Adaptació: Pau Miró i Lluís Homar
Director: Pau Miró
Idea original i intèrpret: Lluís Homar
Espai: Teatre Borràs
Dates: a partir de l’11 de novembre

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La missa en si menor de Thomas Hengelbrock

He de confessar que no havia sentit a parlar mai del Balthasar-Neumann-Chor und –Ensemble, que dirigeix Thomas Hengelbrock. Aquesta setmana han visitat Barcelona per oferir una versió immensa i carregada de misticisme de la gran missa en si menor de Bach.

La darrera vegada que vam poder sentir aquesta gran obra va ser en la interpretació de John Eliot Gardiner l’any passat a l’Auditori. Va ser una versió memorable, llevat del fet que els solistes, Gardiner els va fer sortir del cor i van quedar força per sota del nivell interpretatiu del conjunt i això va deslluir una mica l’execució de l’obra. Per això quan vaig saber que Thomas Hengelbrock també trauria els solistes del cor em van saltar les alarmes. Ara bé, s’ha de reconèixer que el seu cor té solistes de més qualitat que el cor Monteverdi.

Sóc una entusiasta fervent i apassionada de les versions de Herreweghe de les obres religioses de Bach i tot i que no m’agrada fer comparacions, la interpretació de Hengelbrock de la missa en si menor va anar en la mateixa línia del director flamenc, i per això em va deixar absolutament corpresa. Va fer sortir una orquestra prou nombrosa que va fer una execució perfecta de l’obra, amb instruments d’època, tenint en compte que especialment els de vent metall presenten una dificultat d’execució afegida respecte dels seus equivalents moderns. El cor va sonar amb una gran unitat i el conjunt, sota la direcció de Hengelbrock, va executar la missa amb els registres greus ben marcats, cosa que va donar solemnitat i una gran aura mística a l’obra.

L’única puntualització que faria és que l’inici, el Kyrie, va ser excessivament lent, i fins al final del Gloria va haver-hi petits desajustos entre les diferents seccions de l’orquestra, cosa que va fer que no sonessin totes a l’hora, sinó que en molts moments es percebia una massa sonora indefinida. Però la cosa va canviar completament a partir del Cum sancto spirito, en què músics i cantants es van posar d’acord i tot va anar ben quadrat i alhora. Totes les seccions del Symbolum Niceum, especialment l’Et incarnatus est, van ser executades amb una lentitud extensa i plena d’un so embolcallador que conferia un grau d’espiritualitat i de misticisme superb a l’obra.

El punt culminant de la missa en si menor, l’Agnus Dei, el va cantar el contratenor Alex Potter, que va demostrar que és un cantant molt bo, en una interpretació tècnicament perfecta, carregada d’intensitat i d’emoció. La resta de solistes, sense estar a la seva altura, van ser més que correctes, i van demostrar que poden sortir del cor i fer solos. Destacaria especialment les solistes femenines, sobretot la soprano Nicole Pieper, que va fer un Laudamus te, ària dificilíssima, capejant amb desimboltura totes les dificultats tècniques que presenta, amb una veu molt ben projectada i ben homogènia.

Thomas Hengelbrock va ser l’encarregat de dirigir aquesta obra colossal, i va reeixir-hi amb escreix, perquè llevat de petits desajustos a la primera part, va aconseguir crear l’atmosfera espiritual necessària a través d’una música que traspua passió i intensitat mística per tot arreu.

Programa del concert: Bach, Missa en si menor, BWV 232
Intèrprets: Balthasar-Neumann-Chor und -Ensemble
Director: Thomas Hengelbrock
Espai: Palau de la Música
Data: 11 de desembre

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Desdèmona, l’altra cara d’Otel·lo

Desdèmona és l’Otel·lo shakespearià vist des de l’altra banda del mirall: la de les dones, personatges col·locats en segon terme a l’obra de Shakespeare, tractats com a éssers sense capacitat de decisió, supeditats a la voluntat dels homes. Paula Vogel retrata Desdèmona (l’aristòcrata), Emília (la criada) i Bianca (la prostituta) com a dones recloses en el marc mental d’una societat profundament patriarcal i masclista, però que tenen inquietuds i anhels de llibertat.
L’obra mostra les darreres vint-i-quatre hores de la vida de Desdèmona, abans que el seu marit la mati, pres per la gelosia. Veiem com els tres personatges, molt diferents entre si, expliquen les seves misèries, riuen, fan broma, s’enfaden, recorden, ploren, i tot passa al minúscul espai de la bugada, zona femenina per excel·lència. Cadascuna a la seva manera, totes tres volen alliberar-se de la situació que viuen.
Desdèmona, molt diferent de com és el personatge shakespearià, és una dona molt normal i poc virtuosa, que està tipa de la gelosia del seu marit i voldria gaudir dels plaers terrenals, per això enveja Bianca. Per contra, Bianca enveja Desdèmona perquè té un matrimoni tradicional, que és el que ella anhela. Emília, la més pudorosa, confessa que odia el seu marit Iago, i que no està gens satisfeta amb el seu matrimoni; simplement hi està resignada. La gràcia de la Desdèmona de Paula Vogel és que ens ensenya les misèries quotidianes de la vida de tres dones insatisfetes i això és l’antítesi de l’èpica de l’Otel·lo de Shakespeare. No hi ha gestes ni heroïcitats, sinó petites coses que configuren la vida mundana. En definitiva, lluny de ser una història de blancs i negres, és una obra de grisos.
El punt feble de Desdèmona és que més enllà de la presentació detallada de les tres protagonistes, no té trama. És a dir, es tracta del fragment d’Otel·lo de la trobada entre elles en el punt previ a l’assassinat de Desdèmona a mans del seu marit. És un moment de molta tensió a la trama d’Otel·lo, però Desdèmona no és una història amb plantejament, nus i desenllaç, sinó que és la descripció de tres personatges i prou. L’obra fa referències contínues al drama de Shakespeare —i algú es pot perdre si no el té present—, que és la història real de la qual Desdèmona vol ser un apèndix desenvolupat.
En aquesta ocasió tenim cinc actrius que s’alternen. El dia que hi vaig anar jo van actuar Sara Espígul (Desdèmona), Gemma Martínez (Emília) i Maria Ribera (Bianca), integrants de la companyia La Mandona, de la qual també formen part Carmela Poch i Alba Florejachs. Totes tres van interpretar amb molta gràcia els seus personatges. Encara que Otel·lo sigui un drama, Desdèmona pretén ser una comèdia, perquè fa una lectura molt xocant dels tres personatges femenins. Quan es mostren les interioritats de qualsevol heroi o heroïna, ben aviat descobrim que també són de carn i ossos i que tenen els mateixos sentiments que qualsevol altre ésser humà. Sara Espígul és una Desdèmona coqueta, Gemma Martínez és una Emília hipòcrita, i Maria Ribera és una Bianca eixelebrada i molt divertida. És una visió molt original i completament allunyada de l’èpica shakespeariana.

Títol: Desdèmona
Autora: Paula Vogel
Traductora: Helena Tornero
Director: Martí Torras
Intèrprets: Sara Espígul, Gemma Martínez, Maria Ribera, Alba Florejachs, Carmela Poch
Espai: Sala Muntaner
Dates: del 12 de novembre al 14 de desembre

Valoració: 3/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari